Traçar la història del romànic a Catalunya és perdre's pels Pirineus. I allà on el riu Noguera Pallaresa voreja les salines de Gerri, al segle XI s'hi alça el Monestir de Santa Maria de Gerri. Romànic en estat pur per evangelitzar una comarca.
Després de viure uns anys d'esplendor i redecorar el convent sota els preceptes del Barroc, la comunitat benedictina perd el suport dels senyors feudals. Els saquejos i les disputes acceleren el final de la congregació, que es manté fins al 1835. Des d'aleshores, el pas del temps hi ha deixat la seva empremta fins avui.
A 600 m d'altitud, a la vessant nord del Pallars Sobirà, la vila de Gerri de la Sal custodia les restes del Monestir de Santa Maria. El conjunt s'alça davant del poble, a l'altra riba del Noguera Pallaresa. Fins al 1835 va ser el centre religiós més important de la comarca, però ara només en queda l'església amb l'atri o porxo d'entrada.
Aixecat al segle XII, l'edifici es consagra el 25 de setembre de 1149. És una església de pedra, formada per carreus irregulars ben tallats i polits. A més de la porta d'accés, la façana principal destaca pel campanar d'espadanya de 3 pisos que hi ha al capdamunt, amb dues obertures als primes pisos i una al superior. Una Mare de Déu neoromànica presideix el campanar.
El temple és una construcció de planta basilical amb 3 naus, sense transsepte, 3 absis semicirculars i coberta amb volta de canó. Dels pilars que suporten la volta central en sobresurten mitges columnes amb els capitells decorats. 20 són ornamentals. Als 10 restants hi apareixen figures humanes, animals i monstres enmig d'un repertori vegetal.
El porxo està format per 3 naus, que corresponen a les 3 naus de l'església, cobertes amb volta d'aresta.
A l'exterior, un arc de mig punt amb 3 arquivoltes serveix d'accés a l'església. L'arquivolta més externa té una columna a cada banda, l'esquerra amb un capitell corinti i la dreta amb una figura humana entre dos lleons.
A la capçalera, els volums dels 3 absis s'incorporen a l'edifici barroc de la sagristia, de manera que només queda a la vista l'absidiola nord i part de l'absis central.
Adossat a la façana sud hi ha el cementiri. I la façana nord és la que dóna accés al claustre, ara desaparegut, i a les dependències monacals. Les dues façanes mantenen l'austeritat decorativa que exigia la regla benedictina.
L'actual conjunt de Santa Maria de Gerri s'alça sobre una antiga església visigòtica probablement destruïda dels sarraïns. Fundada el 20 de juny de 807, el prevere Espanell reuneix cinc companys per iniciar-hi una comunitat monàstica a la riba del Noguera Pallaresa. La congregació adopta inicialment la regla de Sant Fruitós, dedica l'església a Sant Vicenç i queda sota la jurisdicció del Bisbat d'Urgell.
El 839 els religiosos adopten la regla de Sant Benet i segurament també és llavors quan es canvia l'advocació del conjunt, de Sant Vicenç a Santa Maria. El monestir es converteix en un important centre evangelitzador del Pallars, amb uns 50 monjos a finals del segle XI, i rep protecció i ajuts econòmics dels senyors feudals.
El 1122 Ot, bisbe de la Seu d'Urgell, funda una confraria al conjunt per estimular la devoció popular. L'església es reconstrueix i el 1149 es consagra de nou. El monestir ja és un dels més rics del Bisbat d'Urgell, amb terres, molins, castells, esglésies, parròquies i salines a Gerri, Morreres i Lleràs.
Però a finals del segle XII els comtes giren l'esquena al monestir. Li prenen terres i propietats, cosa que porta la comunitat de Santa Maria de Gerri a demanar ajut al Bisbat d'Urgell i als monarques a finals del segle XIV. Els problemes econòmics i les disputes se succeeixen i el monestir veu com els seus dominis es despoblen.
El 1592 el papa Climent VIII intenta redreçar el convent, una solució que dura fins a la Guerra de Successió (1702). La comunitat, que mai durant la seva història destaca ni espiritual ni intel·lectualment, perd molt béns i es destrueix l'arxiu.
A mitjans de segle XVIII cinc monjos mantenen en vida el conjunt, que finalment s'extingeix el 1835. L'espoliació popular i una revinguda del barranc d'Enseu s'encarreguen d'acabar-lo de destruir.
El 1995 el monestir queda protegit com a Bé Cultural d'Interès Nacional. Cada diumenge d'estiu se celebra missa al monestir i també acull casaments i concerts.
És fill dels comtes de Pallars Artau I i Llúcia de la Marca. Ardiaca de la Seu d'Urgell, el 1095 és nomenat bisbe. Se'l reconeix per la seva fermesa a l'hora de solucionar els problemes sobre la usurpació de béns per part d'alguns nobles de l'època. També reclama les esglésies de la seva diòcesi que havien passat a dependre de la seu de Barbastre a finals del segle XI, cosa que fa que els papes Urbà II i Pasqual II intervinguin a l'assumpte.
Consagra diverses esglésies, funda les confraries de Santa Maria de Lillet i de Gerri fomentant la devoció i la restauració dels dos monestirs i reforma la Catedral de la Seu. L'any 1101 ajuda el comte Ermengol V d'Urgell a conquerir Balaguer. Mor l'any 1122 a la Seu d'Urgell i al 1133 se'n decreta el culte solemne com a sant, el 7 de juliol.
Nascut el 1536 com a Ippolito Aldobrandini, és el 231è Papa de l'Església. Succeeix Innocenci IX i el col·legi cardenalici l'escull amb la intenció ferma d'allunyar la influència espanyola de Roma. Precisament aquest fet, desfer-se del llegat de Felip II, és un dels aspectes més rellevants del seu papat.
A més de les aliances i estratègies per augmentar el poder dels Estats Pontificis, Climent VIII ha passat a la història per comandar la condemna i execució del monjo dominic Giornado Bruno l'any 1600, acusat d'heretge.
El Monestir de Santa Maria de Gerri viu dues grans transformacions des de la fundació de la primera església, el 807.
La primera té lloc durant la primera meitat del segle XII, amb la remodelació del temple original. Aleshores adopta la seva forma actual, pròpia del romànic madur.
Durant els segles XVI i XVII, en ple barroc, se li afegeixen la sagristia i altres elements que modifiquen el seu aspecte medieval. A l'absis i a la sala capitular s'hi pinten uns frescos.
Actualment al monestir s'hi estan acabant els treballs de restauració, dirigits pel Departament de Cultura de la Generalitat. També s'hi han dut a terme estudis arqueològics per esbrinar la possibilitat d'excavar i recuperar el claustre i l'església original del 807.
Els primers segles de vida van ser prolífics pel Monestir de Santa Maria de Gerri. La seva activitat evangelitzadora va ser molt important a tot el Pallars, tot i que mai va tenir una biblioteca destacada. I malgrat el pobre final de la comunitat, és una joia del romànic per la seva majestuositat.
Pedra, arc de mig punt i austeritat, aquestes són les principals característiques de l'arquitectura romànica a Catalunya. Durant els segles XI, XII i XIII, edificis religiosos i castells acaparen l'activitat constructiva més rellevant. Les habilitats tècniques del moment no són molt agosarades i s'aixequen construccions pesades, poc esveltes, amb murs molt gruixuts i finestres petites.
L'arc de mig punt, el que dibuixa una mitja circumferència, és un dels elements que ajuden a reconèixer el romànic. I també és l'origen de la volta de canó i la volta d'aresta, les principals formes de cobrir els espais en aquells moments.
A l'arquitectura religiosa la decoració se centra en petits detalls arquitectònics a l'exterior d'esglésies i campanars i en passatges bíblics, geomètrics o florals als capitells o als murs interns.
Catalunya conserva molts exemples d'arquitectura religiosa romànica. Entre els més senzills destaquen els edificis de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) o Sant Pau del Camp (Barcelona). A mida que avancen els anys les tècniques milloren i els edificis guanyen alçada i complexitat, com Santa Maria de la Seu d'Urgell, la Seu Vella de Lleida o la Catedral de Girona, els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Gerri, Santa Maria d'Escaladei, Sant Vicenç de Cardona o Sant Benet de Bages.
El Principat també és una terra de castells, amb edificis com el de Miravet, el de Mur, el de Cardona o el de Montsoriu.
El moviment de peregrins i mercaders fa necessària la construcció de ponts a molts indrets. S'aixequen amb pedra i generalment amb un nombre d'obertures senar. Entre els millor conservats sobresurten el Pont de Besalú, el d'Esterri d'Àneu, el de Llierca o el de Can Fumat.
En algunes ciutats també es construeixen banys àrabs, com els de Girona, que imiten l'arquitectura musulmana de l'època.
Ajuntament del Baix Pallars
25560 Gerri de la Sal (Lleida)
Telèfon: 973 662 040
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.