Bressol de Catalunya. Així és com es coneix el Monestir de Santa Maria de Ripoll durant l'edat mitjana i no és estrany. Sota la direcció de l'abat Oliba esdevé un centre religiós i cultural de primer ordre, amb un temple romànic ampli i majestuós i un escriptori amb una gran producció literària.
La portalada del monestir és la gran protagonista del conjunt. Dóna la benvinguda a fidels i curiosos i és una de les grans peces escultòriques del romànic europeu. La seva monumentalitat testimonia la grandesa que va viure Ripoll durant molts anys.
Santa Maria de Ripoll és una de les joies de la corona del romànic català. L'església n'és l'edifici més destacat, aixecada amb pedra durant els segles X i XI i restaurada posteriorment. Està formada per 5 naus cobertes amb voltes de canó, transsepte, creuer coronat per una cúpula i una capçalera formada per 7 absis.
A més d'església el Monestir de Ripoll va ser durant molts anys el panteó dels comtes de Besalú i de Girona. Al creuer i als murs interiors de la nau principal en destaquen les tombes d'alguns d'aquests nobles, com Guifré el Pilós, Ramon Berenguer III o Ramon Berenguer IV. I de la nau principal en penja l'estandard de la Mare de Déu, obra de Josep Puig i Cadafalch.
Un dels grans atractius del Monestir de Ripoll és la façana principal, amb la portalada totalment esculpida de mitjans del segle XII. Es tracta d'un paral·lelepípede rectangular de 12 m d'amplada, 7 d'alçada i 1 de gruix de blocs de pedra calcària sense morter.
Profusament decorada, la iconografia es divideix en 7 franges horitzontals, on s'hi representen escenes de la Bíblia i al·legories, i 7 arquivoltes emmarquen la porta d'accés, d'arc de mig punt. A les arquivoltes s'hi representen elements ornamentals, les vides dels apòstols, de Daniel i de Jonàs. Al centre de l'intradós, un Crist majestàtic dins d'un medalló envoltat per àngels observa l'entrada dels fidels.
A la resta del conjunt la iconografia es reparteix de la manera següent:
- franja superior: està presidida pel Pantocràtor, al centre, envoltat pels símbols dels 4 evangelistes i els 24 ancians de l'Apocalipsi
- 3 franges centrals a l'esquerra de la porta: escenes que reprodueixen el cicle de David i el rei Salomó
- 3 franges centrals a la dreta de la porta: representació del cicle de Moisès i el poble d'Israel
- cinquena franja: músics, personatges de la jerarquia eclesiàstica i personatges bíblics
- sisena franja: cicle de Daniel
- franja inferior: medallons amb figures fantàstiques i representacions dels 7 pecats capitals
També a l'exterior, dos campanars flanquegen la façana principal. El de l'esquerra va quedar malmès durant el terratrèmol del segle XV, mentre que el de la dreta ha arribat pràcticament intacte, tal i com es va aixecar durant el segle XI. El primer està format per dos pisos amb finestres estretes de mig punt, decoracions llombardes i rematat per una cúpula a 4 vessants.
El campanar nord és una torre típicament romànica, de planta quadrada i 5 pisos coronada per merlets. Com a l'altra torre, les arcuacions cegues d'influència llombarda són l'únic element decoratiu del campanar.
Abans d'abandonar el recinte, cal fer un cop d'ull al claustre. Com és habitual, se situa a la banda sud de l'església. S'inicia a finals del segle XII i la construcció s'allarga dos segles més, fins que el conjunt s'acaba del tot al segle XVI.
Es tracta d'un claustre de planta quadrada lleugerament deformada amb doble galeria que descansa sobre una successió d'arcs de mig punt. Tot i que s'aixeca al llarg de diversos segles presenta una certa unitat, encara que l'estil dels capitells revela el pas del temps.
La part més antiga es troba a l'ala paral·lela a l'església, amb 14 arcs damunt de columnes que combinen capitells corintis amb d'altres d'estil carolingi i temes del bestiari. Als elements que s'esculpeixen a finals del segle XIV hi apareix l'escut de Catalunya entre escenes amb personatges humans. Mentre que els de la galeria superior, del segle XVI, imiten la iconografia antiga. Pere Gregori i Jordi de Déu són els principals autors de la decoració del claustre.
Un altre dels elements destacats del monestir és l'escriptori. L'abat Oliba n'és l'artífex i aviat es converteix en un centre intel·lectual de primera línia. Entre els nombrosos textos miniats que s'hi elaboren en sobresurten la Bíblia de Ripoll, segurament feta entre 1015 i 1020 (actualment es conserva a la Biblioteca Apostòlica Vaticana), i la Bíblia de Rodes.
A més de la seva intensa producció literària, des de l'escriptori de Ripoll els monjos mossàrabs difonen a Europa la ciència àrab. En aquest sentit en sobresurt la introducció de l'astrolabi, instrument astronòmic que permet resoldre els problemes matemàtics relacionats amb l'astronomia. El primer tractat en llatí sobre l'astrolabi surt de Ripoll.
La història del Monestir de Santa Maria de Ripoll està estretament lligada a la història del Principat. I se'l coneix com el bressol de Catalunya perquè la seva construcció contribueix a repoblar la Catalunya Vella.
Guifré el Pilós funda el conjunt religiós cap a l'any 879. El comte de Barcelona és al Ripollès quan inicia la campanya per reconquerir els dominis d'Osona, de l'Urgell i la Cerdanya i unir-los a les cases comtals de Girona i Barcelona. I just allà on els rius Freser i Ter es troben, Guifré hi mana aixecar un monestir.
El prevere Daguí n'és el primer abat cap al 880 i fins al 902. El nou conjunt de Ripoll aviat rep béns del Berguedà, la Cerdanya, Osona, el Bages, el Gironès i la Noguera, territoris a mans de Guifré i els seus successors, de manera que creix ràpidament i durant molts segles és el monestir més important de Catalunya.
L'església, dedicada a Santa Maria, es consagra l'any 888. El 935 es refà l'edifici i es consagra una segona església. I el 977 Arnulf, abat de Ripoll i bisbe de Girona, fa consagrar un nou temple. Però les obres no s'aturen aquí. Els primers monjos s'hi instal·len el 1025 i l'any 1032 l'abat Oliba, el gran abat del monestir, amplia el transsepte amb 7 absis, afegeix 2 campanars i torna a consagrar l'edifici.
La fama del Monestir de Santa Maria de Ripoll no acaba aquí. Des de mitjans del segle X, i gràcies a l'impuls que hi dóna l'abat Oliba més tard, el conjunt és un dels principals centres culturals del Principat. S'hi copien llibres litúrgics, de gramàtica i matemàtiques o bíblies miniades de gran valor. Fins i tot la poesia hi té un lloc destacat, tant en llatí com en provençal.
L'ombra de Ripoll és allargada, com ho demostren els monestirs que es funden sota la seva empara, amb Montserrat com a principal estàndard.
Després de l'esplendor i el reconeixement viscuts sota el mandat d'Oliba, a meitats del segle XI, el Monestir de Ripoll viu uns anys menys gloriosos. Abats que només responen a interessos dels senyors feudals que els faciliten el càrrec i espolis dels comtes de Besalú en són la causa principal.
De fet, a partir del segle XIII s'inicia la davallada del conjunt. I al segle XIV s'accentua, sobretot pel despoblament del Principat, la pèrdua de Montserrat (s'independitza el 1402) i per la direcció dels abats comendataris. Amb la reforma derivada del Concili de Trento la vida monàstica es reorganitza i torna a brillar, però sense recuperar el reconeixement del segle XI.
El terratrèmol del 2 de febrer de 1428 enderroca una part important del conjunt, que es reconstrueix seguint els paràmetres de l'estil gòtic. El 1835 un incendi engoleix els edificis monàstics i aleshores el monestir cau a l'abandonament i poc a poc s'ensorra, fins al 1878. Llavors, tant la Comissió de Monuments de la Diputació de Barcelona com l'Associació Catalana d'Excursions Científiques enceten una campanya per recuperar el monestir.
Les obres de restauració no comencen fins al 1886, quan el bisbe de Vic, Josep Morgades, n'impulsa la reconstrucció. Sota les ordres de l'arquitecte Elies Rogent Ripoll recupera l'església i el claustre del monestir del segle XI. El 10 de juliol de 1893 la nova basílica es consagra de forma solemne i el bisbe Morgades corona amb llorer Jacint Verdaguer com a poeta de Catalunya.
El 1931 el monestir és declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Però la Guerra Civil passa factura al recinte, que pateix les conseqüències dels bombardejos. Durant els anys 1960 i 1970 s'excava el presbiteri i part del creuer per trobar-hi la cripta, que finalment no existeix. En canvi, surten a la llum una quarantena de tombes.
Els treballs de restauració es mantenen durant els anys 80 i 90, especialment per evitar la degradació de la portalada.
Nascut el 840, Guifré I de Barcelona, conegut com el Pilós, és el principal responsable del repoblament de la Catalunya central, devastada i gairebé deserta per la incursió sarraïna. El repoblament comença per la Vall de Lord i continua pel Ripollès, Osona i el Bages, fins a la frontera entre les conques del Llobregat i del Segre. També és el responsable de la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (879) i de Sant Joan de les Abadesses (887).
Compte d'Urgell i Cerdanya i posteriorment de Barcelona, Girona, d'Osona i de Conflent, va ser fundador de la dinastia nacional catalana, instaurant l'herència dels comtats de Barcelona per transmissió familiar.
Tot i que és un dels grans personatges de la història de Catalunya, durant el segle XIX se n'exageren les seves virtuts. De fet, la llegenda segons la qual Guifré, ferit de mort, dibuixa la futura bandera i l'escut de Catalunya, no és certa. Guifré mor lluitant contra els sarraïns l'11 d'agost de 897 al Solsonès, i les seves restes descansen al Monestir de Ripoll.
És un dels principals arquitectes catalans de la segona meitat del segle XIX, sobretot com a representant de l'arquitectura historicista (inspirada en èpoques anteriors, sobretot l'edat mitjana). Fill d'una família dedicada a la venda de material per la construcció, va néixer a Barcelona al 1821.
Un dels seus primers projectes és el canal romàntic de la finca dels Desvalls, el 1853. S'encarrega de la presó de Mataró (1858), els magatzems generals del port de Barcelona (1877) o els Jardinets de Gràcia.
El 1871 funda l'Escola Provincial d'Arquitectura de Barcelona, que dirigeix durant 15 anys, i que permet descentralitzar la formació d'arquitectes, que fins aleshores només es podien titular a Madrid. Serà professor d'Antoni Gaudí i de Lluís Domènech i Montaner.
És l'autor del Seminari Conciliar de Barcelona (1878), de la restauració de nombrosos monuments com el monestir de Santa Maria de Ripoll (1886) i dirigeix les obres de l'Exposició Universal de 1888, que s'executen amb un temps rècord, gràcies a la col·laboració de Domènech i Montaner. Però la seva obra més coneguda és la Universitat de Barcelona (1863-1889), on demostra el seu domini de l'arquitectura neomedieval amb influències renaixentistes. L'edifici va provocar un gran impacte perquè va ser un dels primers que es va aixecar fora muralles.
Arquitecte, historiador de l'art i polític, nascut a Mataró el 1867, és un dels grans estudiosos i recuperadors del passat medieval del Principat. És autor de nombrosos estudis sobre l'art a l'edat mitjana (la portalada del Monestir de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà), entre els que en destaca L'arquitectura romànica a Catalunya. A la Seu d'Urgell és el primer a descobrir l'aparença original de la catedral de Santa Maria.
Dedicà, durant el primer terç del segle XX, diversos anys a estudiar i restaurar el conjunt de Sant Pere de Terrassa. També dirigeix les excavacions a les esglésies de Santa Maria i Sant Miquel del conjunt.
Regidor de l'Ajuntament de Barcelona del 1902 al 1905, va promoure la política de sanejament i de la constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902). La seva tasca va ser determinant a la formació dels fons museístics de la ciutat.
També fou l'impulsor de les excavacions arqueològiques a Empúries a través de l'Institut d'Estudis Catalans, que presideix entre 1942 i 1956. A més s'encarrega dels treballs de restauració de les esglésies de Sant Martí Sarroca , Sant Joan de les Abadesses i del Monestir de Sant Benet de Bages. L'encàrrec de Sant Benet li arriba a través de l'amistat que manté amb el pintor Ramon Casas.
Amb les excursions historico-literàries dels membres de la Renaixença, Puig i Cadafalch descobreix i es fascina per la riquesa patrimonial de la Vall de Boí.
Com a arquitecte, es troba a mig camí entre el modernisme i el noucentisme, amb un gust especial pels elements medievals. Entre els seus edificis més destacats sobresurten la Casa Amatller (1900), el palau Macaya (1901), la casa de les Punxes (1905) o el Palau Nacional i els pavellons de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 (1928). Mor a Barcelona l'any 1956.
Comte de Berga i de Ripoll, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà, és fill dels comtes de Cerdanya i de Besalú nascut l'any 971. L'any 1008 rep el títol d'abat de Ripoll i de Cuixà, els 2 monestirs més importants d'aquell moment a Catalunya. I immediatament impulsa la renovació espiritual i material dels 2 complexos, amb la construcció de nous edificis i la creació d'escoles i escriptoriums de primera línia.
També es deu a Oliba la fundació d'altres monestirs, a l'empara de Ripoll i Cuixà, com Montserrat, Sant Miquel de Fluvià, Sant Martí del Canigó o Sant Feliu de Guíxols. Tots aquests conjunts queden units per l'esperit de Cluny i els valors morals d'Oliba, que es desfan amb la mort de l'abat.
A instàncies d'Ermessenda de Carcassona, Oliba esdevé bisbe de Vic, càrrec que comparteix amb el d'abat. Continua impulsant la construcció de nous centres religiosos arreu de Catalunya, així com l'ampliació de Ripoll, el 1032. En part és gràcies als seus viatges i a la creació d'esglésies que el romànic es consolida al país, amb la volta de canó, les arcuacions llombardes, grans campanars o criptes com a trets que el defineixen.
A les disputes entre senyors feudals i als centres religiosos, Oliba busca l'entesa entre les parts per evitar mals majors. I a nivell personal, és una persona sensible que deixa alguns escrits poètics. També es deu a l'abat Oliba la primera definició d'una idea de pàtria aplicada a Catalunya.
Amb 75 anys i una vida plena d'èxits, Oliba mor a Cuixà el 30 d'octubre de 1046.
Nascut com a Jordi Joan però conegut com a Jordi de Déu, és un escultor grec molt actiu a Catalunya. És esclau del gran escultor Jaume Cascalls des de 1363, a l'obra de les tombes reials de Poblet.
També treballa a Cervera i dissenya els retaules de Vallfogona de Riucorb i de Santa Coloma de Queralt. El 1390 treballa als capitells d'una ala del claustre del monestir de Ripoll i més tard esculpeix les creus de Montblanc i Santa Coloma de Queralt.
L'any 1400 decora la façana gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona i també se li atribueix la decoració del mur de tancament del cor i l'Anunciació del púlpit, a la catedral de la capital catalana.
El seu estil deriva clarament de les formes de Cascalls, però més estilitzat.
Canonge de Barcelona i rector del seminari de la ciutat, neix a Vilafranca del Penedès el 1826. Funda l'asil del Bon Consell, les Escoles Dominicals per noies obreres i introdueix la diòcesi de les Germanetes dels pobres.
Bisbe de Vic entre 1882 i 1899, és un religiós implicat amb la realitat social i cultural del seu moment. Aquesta sensibilitat el porta a rehabilitar el bisbat de Solsona (1895) i a promoure la restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, de l'Estany, de Lluçà o de Ripoll, la més important de totes.
El bisbe Morgades també és l'impulsor del Museu Episcopal de Vic (1889) i el 1899 el nomenen bisbe de Barcelona. La seva pastoral sobre el catecisme i la predicació en català origina un debat controvertit a Madrid, que fins i tot arriba a la Secretaria d'Estat vaticana.
La primera església de Santa Maria de Ripoll de 888 es refà i consagra de nou l'any 977. Però és sota la direcció d'Oliba quan el monestir viu una modificació important, amb la introducció del transsepte, l'ampliació de la capçalera amb 7 absis i els dos campanars.
El terratrèmol del 2 de febrer de 1428, d'intensitat 9 a l'escala de Mercalli, destrueix per complet el campanar nord i cauen les primeres voltes romàniques. El campanar es reconstrueix i les parts derruïdes de l'església es refan seguint els trets del gòtic.
L'any 1830 el conjunt pateix una reforma molt important: l'església perd dues naus, de manera que esdevé un temple de 3 naus, i l'interior es recobreix de revestiments i motllures de guix, que amaguen la pedra original. És el gust neoclàssic del moment, que aguanta fins a finals de segle XIX.
L'incendi de 1835 deixa el Monestir de Ripoll a mans del pas del temps i la degradació, fins a la remodelació que Elies Rogent duu a terme el 1892-1893. Amb l'afany de restablir l'aparença romànica del conjunt, Rogent recupera les 5 naus, enretira les motllures de guix i hi incorpora el cimbori del creuer, la volta plana de la nau central i les pilastres i columnes que divideixen les naus laterals, tot plegat basant-se en l'església de Sant Jaume de Frontanyà.
Les excavacions de la dècada dels 1960-1970 al presbiteri posen al descobert una quarantena de tombes, datades entre els segles IX i XI. Aquesta troballa permet afirmar que el Monestir de Ripoll no va tenir mai una cripta, tot i que era un tret comú durant els segles X-XII. La descoberta indica que el monestir alçat per l'abat Oliba ho fa damunt d'una necròpolis alt-medieval, cosa que altera l'aparença de l'espai funerari.
La necròpolis està formada per tombes de llosa i tombes de sarcòfag, les primeres són d'època tardoromana i les segones dels segles IX i X. Una part d'aquest espai funciona actualment com a magatzem.
Al costat d'aquesta àrea funerària, i sota una llosa, també es va descobrir una sala de planta rectangular amb un banc de pedra adossat als costats curts i amb volta de canó rebaixada. S'especula que pugui ser la cripta del monestir o una capella aixecada abans del monestir de l'abat Oliba.
El 1964 els capitells del claustre es tracten amb una dissolució de resina acrílica eixugada amb infrarojos que s'injecta a la pedra i una impermeabilització de la pedra amb cera d'abella.
L'any 1971 es restaura el conjunt i el 1973 l'atri es tanca amb vidres per resguardar-lo dels canvis bruscos de temperatura. El 1981 se sanegen els entorns del temple, sobretot de la malaltia de la pedra, que accelera la degradació del conjunt.
Especialment sensible a aquesta patologia és la portalada. Diversos estudis indiquen que la contaminació, l'elevada humitat de la zona i la mala qualitat de la pedra són claus pel deteriorament del monestir. Davant d'aquesta situació, el 1993 es decideix crear un microclima al voltant de la portalada per minimitzar-ne el deteriorament. Una mampara amb doble vidre aïlla l'accés de l'erosió ambiental.
L'any 2008 es redacta un Pla Director específic dedicat a la conservació de la portalada. Els canvis, que han d'estar a punt el 2011, preveuen canviar la maquinària de climatització, aixecar una nova planimetria, aturar la incidència del sol a l'hivern, prohibir els actes sota el porxo, limitar-ne l'aforament i revisar les cobertes.
També el 2008 el Grup de recerca en modelització, visualització i interacció gràfica del Departament de Llenguatges i Sistemes informàtics de la Universitat Politècnica de Barcelona (UPC) presenta una reproducció virtual en 3D de la portalada de Ripoll. Es tracta d'una còpia exacta de l'aparença original que permet visualitzar detalls difícils de contemplar davant la porta real. El disseny virtual està format per una malla de 180 milions de triangles que reprodueixen la façana.
El 2009 el Monestir de Ripoll s'incorpora a Romànic Obert, un projecte conjunt entre el Departament de Cultura de la Generalitat i l'Obra Social de La Caixa, destinat a rehabilitar 74 monuments del patrimoni català.
Pocs monuments a Catalunya són més romànics que el Monestir de Ripoll. Gràcies a la intervenció de l'abat Oliba, representa l'essència d'aquest estil al Principat, amb la pedra i l'austeritat com a protagonistes.
A més, el conjunt de Ripoll és un exemple de sumptuositat i grandesa. De la majestuositat que va viure durant els segles X, XI i XII, quan va ser el principal centre religiós i cultural del país.
Pedra, arc de mig punt i austeritat, aquestes són les principals característiques de l'arquitectura romànica a Catalunya. Durant els segles XI, XII i XIII, edificis religiosos i castells acaparen l'activitat constructiva més rellevant. Les habilitats tècniques del moment no són molt agosarades i s'aixequen construccions pesades, poc esveltes, amb murs molt gruixuts i finestres petites.
L'arc de mig punt, el que dibuixa una mitja circumferència, és un dels elements que ajuden a reconèixer el romànic. I també és l'origen de la volta de canó i la volta d'aresta, les principals formes de cobrir els espais en aquells moments.
A l'arquitectura religiosa la decoració se centra en petits detalls arquitectònics a l'exterior d'esglésies i campanars i en passatges bíblics, geomètrics o florals als capitells o als murs interns.
Catalunya conserva molts exemples d'arquitectura religiosa romànica. Entre els més senzills destaquen els edificis de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) o Sant Pau del Camp (Barcelona). A mida que avancen els anys les tècniques milloren i els edificis guanyen alçada i complexitat, com Santa Maria de la Seu d'Urgell, la Seu Vella de Lleida o la Catedral de Girona, els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Gerri, Santa Maria d'Escaladei, Sant Vicenç de Cardona o Sant Benet de Bages.
El Principat també és una terra de castells, amb edificis com el de Miravet, el de Mur, el de Cardona o el de Montsoriu.
El moviment de peregrins i mercaders fa necessària la construcció de ponts a molts indrets. S'aixequen amb pedra i generalment amb un nombre d'obertures senar. Entre els millor conservats sobresurten el Pont de Besalú, el d'Esterri d'Àneu, el de Llierca o el de Can Fumat.
En algunes ciutats també es construeixen banys àrabs, com els de Girona, que imiten l'arquitectura musulmana de l'època.
Com a contraposició de la ràpida mecanització i deshumanització que comporta la Revolució Industrial, durant el segle XIX neix un moviment que reivindica l'artesania. La mirada se situa al passat, especialment a l'època medieval, i aviat bona part d'Europa es debat entre el progrés i la nostàlgia.
Davant la funcionalitat freda i estricta es proposa un retorn a la bellesa de les formes i de l'ornament. Ara la decoració també pot tenir un rerafons funcional. És possible construir amb les tècniques més modernes però servint-se de recursos estètics com els arcs apuntats del gòtic, les columnes gregues o la fusteria musulmana.
D'alguna manera es tracta de treure de context certs elements en benefici de la bellesa final. França i Anglaterra encapçalen aquest moviment, que a Catalunya es manifesta en edificis com la restauració neoromànica del Monestir de Ripoll, el Parc del Laberint d'Horta, la Universitat de Barcelona, el castell de Santa Florentina o el seminari de Tarragona.
Pl. Monestir
Ripoll (Girona)
Tel.: 972 70 23 51
L'horari d'obertura del monestir d'octubre a març és de 10.00 a 13.00 hores i de 15.00 a 18.00 hores de dilluns a diumenge.
Entre els mesos d'abril a setembre, l'horari és de 10.00 a 13.00 hores i de 15.00 a 19.00 hores, també de dilluns a diumenge.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.