Copes, música i turistes són els actuals protagonistes de la Reial, una de les places més emblemàtiques de Barcelona. Aixecada a un lateral de la Rambla dels Caputxins per esponjar el Barri Gòtic a meitats del segle XIX, és una de les poques places porxades de la ciutat destinada en origen a la burgesia.
Tot i les connotacions monàrquiques del seu nom homenatge a Ferran VII, la Reial ha estat sempre un dels epicentres de la bohèmia canalla de Barcelona. Apèndix natural de La Rambla, a la Reial només cal asseure's i obrir bé els ulls.
Un rectangle de 55 x 83 m s'obre a la part baixa de La Rambla, a l'alçada de la Rambla dels Caputxins, endinsant-se cap al Barri Gòtic. És un espai clar, net i diàfan que es fa un lloc entre l'alta densitat d'edificis del nucli antic de la ciutat. És la Reial, una de les places més carismàtiques de Barcelona.
Francesc Daniel Molina és l'autor del projecte arquitectònic, que comença a construir-se el 1848 en un espai anteriorment ocupat per un convent caputxí. En el disseny original la plaça era una mica més gran, però les característiques del terreny van obligar a disminuir-ne lleugerament les proporcions.
El resultat és una plaça tancada, pensada perquè combinar de forma harmònica l'àrea d'esbarjo i la zona comercial. L'espai queda encerclat per un conjunt d'edificis idèntics que s'eleven sobre arcs de mig punt. Al damunt, dos pisos principals emmarcats per un ordre gegant de pilastres corínties. El 3r i últim pis queda enretirat cap endins, formant un àtic, rematat per una cornisa amb balustrada.
Els pòrtics i les façanes estan decorats amb motius de terracota hel·lenitzants, bustos de navegants, escuts sostinguts per nens indis i busts d'exploradors americans.
Sota els arcs se situen els comerços, en un espai que queda resguardat gràcies als porxos amb volta catalana.
El centre de la plaça està presidit per la font de les Tres Gràcies. L'any 1876 l'Ajuntament de Barcelona a través del seu arquitecte en cap Antoni Rovira i Trias adquireix aquest conjunt de ferro colat estàndard als tallers Durenne de París.
La font està envoltada per dos fanals de 6 braços obra primerenca d'Antoni Gaudí. Els fanals gaudinians combinen bronze i ferro forjat i estan coronats pel casc alat del déu Mercuri, protector del comerç, i per dues serps enroscades al voltant del seu eix. Al centre de la plaça i disperses de forma irregular, destaquen les emblemàtiques palmeres de diferents alçades.
La Plaça Reial es comunica amb el barri vell de Barcelona a través del passatge Madoz, del passatge Bacardí i del carrer Colom.
El primer és un pati descobert que enllaça la plaça amb el carrer Ferran a través d'un pòrtic de 3 arcs. El passatge Barcardí (1856), que finalitza a La Rambla dels Caputxins, és també obra de Francesc Daniel Molina i està cobert per una gran claraboia amb pintures tropicals i un pont de ferro. El carrer Colom està porxat i també acaba a La Rambla.
Durant el segle XIX el Barri Gòtic viu grans transformacions. Abans que les muralles que encerclen la ciutat medieval caiguin definitivament, l'Ajuntament comença a obrir espais per esponjar la zona.
El 1822 projecta una plaça rectangular sobre l'eix de La Rambla, allà on fins pocs anys abans s'ubicava el convent dels caputxins, ja desproveït de les seves propietats. Però amb el retorn de la monarquia absolutista, el 1823, l'ordre religiosa recupera els terrenys, torna a aixecar un convent i obre un nou carrer a la banda nord del recinte (primer rep el nom de carrer del Duc de la Victòria i després s'amplia i es bateja amb el nom de carrer de Ferran).
La revolta i la crema de convents de l'estiu de 1835 significa la desocupació definitiva del monestir caputxí. L'Ajuntament recupera el poder sobre el terreny i sorgeix la idea de construir un gran teatre. Mentre no es pren una resolució, l'Ajuntament cedeix l'edifici del convent a una societat particular que el reformarà per convertir-lo temporalment en el Teatre Nou o dels Caputxins de Barcelona.
El 1841 es convocà un concurs públic per a la construcció al terreny d'un nou i immens teatre amb capacitat per 4.000 persones. Els arquitectes Francesc Daniel Molina i Josep Oriol Mestres presenten els seus projectes però finalment el concurs queda desert.
Descartada la construcció del teatre, el 2 de maig de 1848 l'Ajuntament de Barcelona convoca definitivament un concurs per convertir l'espai en una plaça tancada. El concurs té una gran repercussió a la ciutat i hi participen els millors arquitectes del moment, amb un total de 19 projectes.
Finalment Francesc Daniel Molina i Casamajó és el guanyador de la convocatòria. L'arquitecte de Vic projecta una plaça porxada seguint l'estil de les places neoclàssiques franceses del s.XVII.
El 10 d'Octubre de 1848 es col·loca la primera pedra però la plaça no quedarà enllestida fins el 1856. Inicialment l'espai central s'ocupa amb parterres de jardineria i fanals de gas que encerclen una escultura eqüestre de Ferran el Catòlic (1860). El 1870 l'escultura és substituïda per un estany i el 1875 per l'actual font de fosa. Els dos fanals de gas dissenyats per Gaudí i les palmeres seran els últims elements que aportaran a la Plaça Reial la seva fisonomia característica.
A més de punt de trobada i descans, la Plaça Reial acull diversos espectacles i concerts a l'aire lliure, en motiu de les festes de la Mercè o durant el festival d'estiu Grec. Cada diumenge s'omple de col·leccionistes que cerquen monedes, minerals i segells en el seu popular mercat ambulant.
La plaça conserva tot el seu glamour i en els darrers anys ha estat escenari de pel·lícules com El Perfum, Una casa de locos i Salvador, així com de nombrosos anuncis televisius. Als seus edificis neoclàssics hi han viscut destacats personatges de la vida cultural catalana com Lluís Llach, Nazario o els arquitectes Oriol Bohigas i Beth Galí.
L'arquitecte creador de la Plaça Reial neix a Vic el 1812. Abans de firmar la plaça, el 1846 elabora un avantprojecte pel Teatre del Liceu, però el projecte és rebutjat.
Convertit posteriorment en arquitecte municipal de l'Ajuntament de Barcelona, és autor de l'escut de la façana del consistori. El 1849 projecta la font de l'almirall Galceran Marquer de la plaça de Medinaceli, restaura el Saló de Cent de l'Ajuntament i traça els carrers Princesa (1850), Palau i de la Comtessa (1853). La font neogòtica original de la plaça del Rei també dur la seva empremta (1853), però la construcció es destruïda l'any 1935.
El 1858 dimiteix com a arquitecte municipal i més tard es presenta al concurs per l'eixample de la ciutat, on obté el segon accèssit.
Fora de Barcelona, la seva tasca com a arquitecte provincial el porta a projectar l'església de la Misericòrdia de Canet de Mar, el pla d'ordenació urbanísitca de Sabadell (1860), la plaça de braus a Vic, entre d'altres. Mor a Barcelona el 1867.
Nascut el 9 de maig de 1843, és el 5è fill d'un matrimoni de calderers de Riudoms (Tarragona). Des de la infantesa Gaudí és un atent observador de la natura, de la qual l'atreuen les formes, els colors i la geometria que després plasmarà a les seves obres.
Es trasllada a Barcelona on estudia arquitectura a l'Escola de la Llotja i a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura.
Primeres obres
Per pagar-se els estudis, treballa com a delineant per arquitectes de renom de l'època, com del Joan Martorell, Josep Fontserè o Emili Sala Cortés.
Un cop llicenciat, les seves primeres obres com a arquitecte són els fanals de la Plaça Reial, el projecte de kioscos Girossi i la cooperativa La Obrera Mataronense (1878-1882), que va ser la seva primera obra important, per encàrrec de Salvador Pagès i Anglada.
L'etapa orientalista
Entre els anys 1883 i el 1900 Gaudí se centra en la recerca d'un llenguatge propi, molt influenciat per l'art oriental i islàmic. Són anys de gran activitat, especialment a les ordres de l'empresari Eusebi Güell. La Casa Vicens (1883-1888), El Capricho de Comillas (1883-1885), el Palau Güell (1886-1891) i els pavellons Güell de Pedralbes (1884-1887) són les obres més representatives d'aquest període, on Gaudí utilitza la rajola de ceràmica com a element principal de decoració, els arcs mitrals i les cúpules.
El Gaudí neogòtic
La revisió de l'art i l'arquitectura gòtica catalana i espanyola i la seva lliure reinterpretació per millorar les solucions estructurals porta Gaudí a idear edificis com el Col·legi de les Teresianes (1888-1889), el Palau Episcopal d'Astorga (1889-1915), la Casa de los Botines (1891-1894) a Lleó, la Casa Calvet (1898-1904) o la reforma de la Torre Bellesguard (1900-1909).
El naturalista
En plena etapa modernista, el període de 1900 a 1917 és sens dubte l'etapa més creativa i innovadora de Gaudí, on l'arquitecte s'aboca a l'estudi geomètric, inspirant-se i nodrint-se de les formes orgàniques de la natura. El Parc Güell (1900-1914), la Casa Batlló (1904-1906) i la mateixa Casa Milà són els grans exemples de la maduresa de l'arquitecte.
La Sagrada Família
El 1883 li encarreguen la construcció de la Sagrada Família, la que serà la gran obra de la seva vida. Amb el nou temple, Gaudí culminarà el seu estil naturalista i la seva profunda religiositat, sintetitzant alhora tots els estils anteriors i aconseguint la perfecta harmonia entre els elements estructurals i els ornamentals, la funció i la forma, la plàstica i l'estètica.
Antoni Gaudí entén i viu l'arquitectura com un art total, on funcionalitat i sentit ornamental es combinen traient el màxim profit de les possibilitats dels materials i de les tècniques constructives. La seva contribució a l'arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme.
Durant els darrers anys de la seva vida l'arquitecte es bolca en les obres de la Sagrada Família. Defuig qualsevol acte social i viu totalment aïllat, descuidant fins i tot el seu aspecte.
El 7 de juny de 1926, mentre passeja per la Gran Via, és atropellat per un tramvia a l'alçada del carrer Bailèn. Després de l'accident els taxistes es neguen a dur-lo a l'hospital pel seu aspecte de captaire. Finalment mor el 10 de juny a l'Hospital de Sant Pau, als 74 anys i envoltat pels seus col·laboradors. Les seves despulles descansen a la cripta de la Sagrada Família.
Poc després de la seva mort cau pràcticament a l'oblit. I no és fins ben entrat el segle XX que se'l recupera com a exemple de modernitat i renovació de l'arquitectura des d'un llenguatge molt personal.
Membre d'una nissaga d'arquitectes, Rovira i Trias gestiona l'adquisició de la font de les Tres Gràcies de la Plaça Reial, l'any 1876. Des de 1869 és arquitecte municipal de Barcelona, on guanya el concurs per l'eixample de la ciutat el 1859, tot i que finalment s'adopta el projecte d'Ildefons Cerdà.
És autor de la casa de la Beneficència de Manresa (1854), de la llotja del palau Moja de Barcelona (1856), del campanar de Gràcia (1862), dels mercats de Sant Antoni (1879), de Sants, de la Barceloneta i de la Concepció, del Museu Martorell del parc de la Ciutadella (1879) o del pla d'edificació de Gràcia (1885).
Aquesta parella d'arquitectes ha estat una de les més influents a l'hora de dibuixar Barcelona des dels anys 70. Correa és alumne de Josep Maria Jujol i Josep Antoni Coderch, a qui se sent molt proper formalment.
El seu despatx d'arquitectura ha estat el responsable del restaurant Flash-Flash (1970), de l'edifici Atalaya (1971), la reforma de la Plaça Reial (1982-1984), la Diputació de Barcelona (1987), la reforma de l'Estadi Olímpic (amb Vittorio Gregotti, 1992) i l'anella olímpica (amb Carles Buixadé i Joan Margarit, 1992), entre d'altres projectes. El 1991 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Les principals intervencions sobre la Plaça Reial es duen a terme a l'espai central. I no tarden a produir-se. Els primers elements que omplen la plaça són uns parterres de jardineria, fanals de gas i una escultura eqüestre del rei Ferran el Catòlic (1860).
10 anys més tard la imatge del rei Catòlic se substitueix per un estany, que el 1875 esdevé una font de fosa. Es tracta d'una font monumental de ferro colat que l'any 1892 se substitueix per un brollador lluminós. Després de passar uns anys a la Rambla de Poblenou, el 1927 la font de les Tres Gràcies de Rovira i Trias torna a la plaça Reial, on s'hi ha mantingut fins ara.
L'any 1878 l'Ajuntament de Barcelona encarrega al jove arquitecte Antoni Gaudí el disseny dels fanals de gas per la Reial. Gaudí dissenya uns llums formats per una base de pedra, un cilindre d'on en surten 3 ó 6 braços que suporten els llums a dos nivells amb la tija central coronada per un elm alat, símbol del poder comercial de Barcelona.
Aquests fanals que il·luminen la plaça, també són presents al Pla de Palau. A finals de segle XIX, amb l'arribada de la llum elèctrica, els fanals s'electrifiquen. L'any 1965 l'arquitecte Cèsar Martinell s'encarrega de la restauració dels fanals i el 1982 es pinten de nou.
La darrera gran reforma de la Reial té lloc entre 1982 i 1984, quan el despatx d'arquitectes de Federico Correa i Alfons Milà remodelen la plaça. El projecte elimina les zones enjardinades, amb l'objectiu de buidar l'espai d'elements innecessaris i ressaltar els edificis que l'encerclen.
Però la principal aportació de Correa i Milà és el tancament de la plaça a l'ús dels cotxes. Gràcies a ells desapareix el trànsit rodat i la Plaça Reial recupera tot l'espai pels vianants.
La Reial és l'única plaça barcelonina projectada durant el segle XIX que es construeix al mateix lloc inicial on es dissenya. Però la seva importància, a banda de ser una de les poques places porxades de la ciutat, la deu als seus habitants.
La Plaça Reial va ser un dels centres de la Barcelona canalla dels anys 70 i 80 i actualment és un dels punts turístics i de trobada més rellevants de la ciutat.
Retorn a la línia recta, a l'equilibri de les formes i a la bellesa grecoromana. Aquest és el tomb que l'arquitectura i l'art en general fan a Europa al segle XVIII, com a reacció a les exageracions del barroc i el rococó. Torna l'ordre i s'instaura el neoclassicisme, el corrent artístic dels il·lustrats.
A l'arquitectura, es recuperen elements típics de l'antiga Grècia i de Roma com els ordres arquitectònics, els timpans i els frontons. S'adapten a noves solucions formals i apareixen a grans edificis públics com els museus, els hospitals o les biblioteques. És el moment de l'imperi de la raó, de manera que l'arquitectura religiosa ocupa un segon pla. Cal construir les ciutats en funció de les necessitats del poble.
La senzillesa i la simetria són trets que caracteritzen el neoclassicisme. L'ornamentació apareix en la seva justa mesura, com ho demostren edificis com la Universitat de Cervera, el parc de la Devesa de Girona, la Plaça Reial de Barcelona, el Parlament de Catalunya, el Palau Robert i la Llotja, la Casa Canals de Tarragona, la Bilioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú o Can Llopis de Sitges.
08002 Barcelona
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.