Símbol de l'skyline de de la ciutat, la Catedral de Girona és la segona església del món amb la nau única més gran. Tot un compendi de 5 segles d'història, que va del romànic al segle XX.
És un edifici imponent, situat al punt més elevat de la ciutat i al capdamunt d'una espectacular escalinata amb 90 graons. Al capdamunt del campanar, l'escultura d'un àngel sembla vigilar la ciutat.
Però el temple amaga moltes joies més enllà de les seves dimensions. Conté un dels claustres romànics més importants de Catalunya i el Tresor de la Catedral allotja el Tapís de la Creació, un dels pocs teixits romànics que han arribat fins avui dia, i el Beatus de Girona, una còpia del text del beat de Liébana.
Des de 1931 és Bé Cultural d'Interès Nacional.
Peus romànics, cos gòtic i cara barroca. Aquesta és l'aparença actual de la Catedral de Girona, situada al capdamunt del punt més alt de la ciutat.
La torre de Carlemany, el claustre, els subterranis i la sagristia són l'únic que queda de la primera construcció romànica, de meitats del segle XI.
La torre de Carlemany és un típic campanar romànic, de planta quadrada, amb decoració llombarda i dobles finestres d'arc de mig punt. Les seves 7 plantes s'alcen a la galeria sud del claustre. És curiosa la utilització de pedra volcànica a partir del 3r pis perquè la decoració ressalti.
Al segle XVI, amb la construcció d'un nou campanar d'estil gòtic, la torre s'incorpora als contraforts de l'església i perd la seva funcionalitat.
El claustre de la Catedral de Girona és un dels que presenta una major riquesa escultòrica del romànic català. És una construcció de meitats del segle XII de planta trapezoïdal ubicada entre els murs de l'església i la muralla carolíngia. Les 4 galeries estan formades per una successió d'arcs de mig punt que es recolzen sobre dobles columnes amb els capitells esculpits.
Arnau Cadell és l'autor de la majoria de relleus que apareixen als capitells, on s'hi descobreixen escenes de l'Antic i el Nou Testament, motius orientalitzats de tipus animal i vegetal i elements arquitectònics.
Tant els murs com el terra de les galeries del claustre són plens de tombes i làpides de famílies nobles i canonges dels segles XVI, XVII i XVIII.
Al costat de la torre de Carlemany s'hi pot contemplar la Bruixa de pedra, l'única gàrgola del conjunt amb forma humana. La llegenda explica que la bruixa és una dona que odiava la religió i llençava pedres contra el temple. Com a càstig va convertir-se en pedra i la van col·locar a la catedral perquè de la seva boca en sortís l'aigua de la pluja enlloc de renecs i males paraules.
Annexa al claustre hi ha la capella romànica de Sant Pere, restaurada recentment.
Entre els segles XIV i XVIII es construeix l'església, dedicada a Santa Maria. La seva única nau, de 22,9 m d'amplada, 35 d'alçada i 50 de llargada, és la segona més gran del món després de Sant Pere del Vaticà.
L'arquitecte Guillem Bofill és, juntament amb el bisbe Dalmau de Mur, el promotor d'aquesta solució arquitectònica. Una volta de creueria cobreix la nau, que desemboca en un absis envoltat per 9 capelles i la girola corresponent. La nau es recolza sobre uns imponents contraforts, entre els quals s'obren 19 capelles.
A l'interior del temple destaquen:
- L'altar major, del segle XI, de 205 cm de llarg per 130 d'ample.
- El baldaquí, situat també a l'absis i amb una representació de la Verge envoltada per apòstols, àngels i profetes.
- La cadira de Carlemany, situada l'altar major, és una peça de marbre del segle XI.
- L'orgue, de 1941, és un dels més importants de Catalunya. Està format per dos teclats de 56 notes i pedal de 30 notes.
- Els vitralls, la majoria del segle XV i posteriors, perquè els medievals pràcticament no es conserven. Els més destacats són el dels apòstols (1437) i el de les sibil·les, els evangelistes i els quatre doctors de l'església occidental (1520).
Amb la construcció del nou temple s'alça també un nou campanar, tot un símbol de la ciutat. Mesura 67 m, té 6 campanes i s'hi situa l'estàtua de l'àngel que el culmina. Es troba a la banda dreta de la façana i comença a aixecar-se l'any 1580, tot i que no s'acaba fins al segle XVIII, sota la direcció d'Agustí Soriano. Els treballs es reprenen el 1757 i el 1764 ja hi ha l'àngel que corona la torre i que originalment es trobava a l'entrada de l'església.
La primera pedra de la façana de la catedral es col·loca el 1606, però no s'acaba fins al 1960. Els segles determinen una estructura entre barroca i classicista de 41 m d'alçada i 19 d'amplada. L'espectacular escalinata de 90 graons que precedeix la catedral és de principis del segle XVII.
La porta d'accés està flanquejada per dues fornícules i 5 més es reparteixen entre el 1er i el 2n pis. Dins de cadascuna de les fornícules hi ha una escultura:
- A banda i banda de la porta d'accés apareixen Sant Pere i Sant Pau, obres de Josep Maria Bohigas del 1962.
- Al 1er pis, els 3 nínxols allotgen una Verge amb el nen Jesús, realitzades el 1962 per Jaume Busquets; a l'esquerra, des de 1961 hi ha instal·lades unes escultures d'Antoni Casamor que representen Sant Josep i Sant Jaume.
- Al 2n pis, s'hi reconeixen Sant Joan Baptista i Sant Narcís, esculpits per Domènec Fita el 1960.
De la façana també sobresurt una gran rosassa de 1733 amb un vitrall que representa l'Assumpció, i 7 finestres amb arc rebaixat.
La Porta dels Apòstols havia de ser l'entrada principal però finalment és un accés secundari situat a la cara nord. Parteix d'un disseny de Guillem Morei del 1366, però no s'acaba fins al segle XX. És una portalada d'aparença gòtica, amb una gradació d'arquivoltes decorades amb imatges d'onze apòstols més Sant Pau i amb un timpà amb un relleu de l'Assumpció realitzat per Joan Claperós.
Adossat a l'església es troba el Tresor de la Catedral, on sobresurten dues peces de gran valor artístic: el Tapís de la Creació i el Beatus de Girona.
El Tapís de la Creació és un dels escassos testimonis tèxtils romànics que han arribat fins avui dia. Mesura 3,65 x 4,70 m i està fet amb fils de llana de colors sobre una tela de lli. Se'n desconeix l'origen i la data exacta, però es considera que és de finals del segle XI o principis del XII.
Un Pantocràtor presideix l'escena, al voltant del qual s'hi mostren 8 passatges del llibre del Gènesi. Es completa amb la representació de les estacions, els mesos, el sol i la lluna, els rius del Paradís i els 4 vents.
El Beatus de Girona és una còpia del segle X del Comentari de l'Apocalipsi realitzat pel Beat de Liébana. Està elaborat en pergamí, escrit en lletra visigòtica i amb més de 100 miniatures a pàgina sencera.
Cal fixar la mirada enrere, fins l'època dels romans, per explicar els orígens de la Catedral de Girona. L'església romànica aprofita alguna de les restes de l'antic temple romà, alçat juntament amb el fòrum al cim més alt de l'antiga Gerunda.
Hi ha documents que parlen d'un primer temple preromànic, dedicat a Santa Maria, però no n'ha quedat cap vestigi.
El 1015 s'inicia la construcció de la catedral romànica, impulsada pel bisbe Pere Roger i la seva germana Ermessenda. El 21 de setembre de 1038 es consagra l'església, amb l'edifici pràcticament enllestit, tot i que no és fins al segle XII que s'acaben la torre de Carlemany, la decoració de les portes i el claustre.
Aquesta primera catedral tenia una longitud de 60 m, una única nau de 14 m d'ample amb volta de canó, transsepte, dos campanars (un d'ells és la torre de Carlemany), 3 portes d'entrada i un porxo amb una capella elevada a l'accés principal. Per arribar fins a l'església es construeix l'escalinata de 90 graons i 3 replans. S'ha conservat fins l'actualitat, tot i que aleshores era més estreta.
Tot i que se sap que Carlemany mai va trepitjar Girona, expliquen que l'emperador franc va pujar al cim del campanar romànic que porta el seu nom per contemplar tota la ciutat. Des d'allà li va caure l'espasa, just al centre del claustre, i es va enfonsar. La llegenda assegura que el dia que l'arma arribi al centre de la Terra la partirà en dues parts i arribarà la fi del món.
El temple romànic funciona fins al segle XIV, quan l'augment de població i la importància del recinte fan necessària la construcció d'una nova capçalera més gran. Guillem Gausfred, dignatari eclesiàstic, llega diners al seu testament de 1292 per impulsar l'ampliació.
El 1312 comencen les obres de la capçalera, d'estil gòtic. Per voluntat del Capítol catedralici, al voltant s'hi han d'aixecar 9 capelles i una sagristia on abans hi havia hagut el dormitori del monestir romànic.
Però durant la construcció s'esgoten els diners llegats per Gausfred, i el bisbe Guillem de Vilamarí es veu obligat a cedir les rendes dels beneficis vacants durant 5 anys per poder acabar les obres. Finalment el 1355 queda enllestit el nou presbiteri.
Ben aviat la renovació de la capçalera no és suficient. Cal un nou temple sencer, perquè la població del segle XIV multiplica per 10 la del XI. Pere Capmagre i Pere de Coma són alguns dels mestres d'obres encarregats de dirigir la construcció de la nova església, dedicada a Santa Maria, entre els segles XIV i XVIII.
El 1386 es convoca una reunió amb tots els mestres d'obres per establir que el nou edifici tindrà 3 naus, cosa que origina queixes entre alguns canonges, que en prefereixen una. Els treballs avancen a poc a poc fins que una nova reunió dels mestres d'obres, encapçalats per l'arquitecte Guillem Bofill, i el bisbe Dalmau de Mur entre 1416 i 1417 sentencia que, definitivament, la nova església ha de tenir una única nau.
Les obres de la gran nau gòtica s'adeqüen a l'antiga estructura romànica i, a mida que avancen, s'enderroquen les parts que corresponen el primer edifici.
Decisions polítiques i econòmiques alenteixen la construcció entre meitats del segle XV i finals del XVI. L'impuls del bisbe Benet de Tocco i la direcció arquitectònica de Joan Balcells permeten finalitzar la gran nau gòtica, que és una realitat a principis del segle XVII.
L'any 1606 es col·loca la primera pedra de la nova façana. Un any més tard, però, només hi ha les piques d'aigua beneïda i la porta. No és fins al 1680 que es reprèn la construcció de l'estructura, tot i que realment el projecte és de 1730, obra de Pere Costa. La façana no s'acaba del tot fins el 1960, amb les escultures que omplen les 7 fornícules.
La construcció del nou campanar comença el 1580, tot i que el projecte no arriba fins al 1582, de la mà del mestre major de la catedral, Jaume Busquets. El 1607 es col·loquen les 6 campanes, tot i que el campanar està inacabat. El 1751 el Capítol decideix continuar l'obra, però seguint un projecte de l'arquitecte Agustí Soriano, que projecta la torre octogonal que corona la torre. El 1764 el campanar ja és a punt, amb la figura de l'àngel al capdamunt.
Durant la Guerra del Francès, a principis del segle XIX, l'àngel és decapitat. L'escultura original es conserva al Museu d'Història de la Ciutat i la que contempla actualment tot Girona és una rèplica del 1968.
Entre 1685 i 1699 s'amplia l'escalinata. Es mantenen els 3 replans, s'amplia a banda i banda i s'hi afegeix una balustrada com a barana.
L'últim element de l'actual Catedral de Girona és la Porta dels Apòstols, a la cara nord de l'edifici. Tot i que reprodueix l'aparença que se li havia traçat al segle XIV, la destrucció de la portalada durant la Guerra Civil va fer necessària la reconstrucció de les arquivoltes l'any 1975.
L'any 1931 la Generalitat atorga a l'edifici la protecció com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
És l'arquitecte que supervisa les obres de la catedral de Girona a partir de la segona meitat del segle XVIII. És el responsable de la part superior del campanar, de base octogonal, i de diverses esglésies de les comarques gironines com la de Santa Maria dels Turers de Banyoles, de Sant Andreu d'Estanyol o de Sant Vicenç del Terme.
És l'autor dels capitells del claustre romànic de Sant Cugat del Vallès i també treballa al claustre de Girona. És un escultor amb un repertori molt variat, tant a la decoració vegetal als animals fantàstics, escenes de guerra o temes bíblics que plasma. A Sant Cugat s'autoretrata en un capitell corinti on representa un cadell gravat a l'escut d'un guerrer.
És el primer escultor català del qual se'n coneix el nom sencer i se'n conserva el seu testament, redactat a Girona el 1221.
Escultor, arquitecte i heraldista vigatà que s'encarrega del disseny de la façana principal entre 1730 i 1733, on també hi esculpeix les imatges de les 3 Virtuts. Com a arquitecte també projecta la façana del nou convent de Sant Agustí de Barcelona. Pinta diversos retaules, com el retaule major de Berga, i és un dels principals escultors del barroc. Són obra seva el conjunt de la Caritat a la façana de l'hospital de la Santa Creu i l'escultura de Sant Miquel de l'església de Sant Miquel del Port, a Barcelona.
És el primer català a ingressar a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando (1754).
Escultor mallorquí, mestre d'obres de la Porta dels Apòstols de la catedral de Girona l'any 1375.
Pel mateix temple realitza un àngel de bronze el 1383 i els sepulcres del comte Ramon Berenguer II i de la comtessa Mafalda de Pulla-Calàbria. L'any 1394, com a conseqüència de la mort del seu germà Pere, el Capítol de la seu de Mallorca el reclama per acabar el portal del Mirador de la Catedral. Dos anys més tard torna a Girona.
És escultor, fill del també escultor Antoni Claperós, amb qui treballa a l'obra del claustre de la catedral de Barcelona i a l'apostolat de la porta lateral de la catedral de Girona.
El 1452 el Capítol barceloní el nomena mestre vitalici de l'obra i el 1464 treballa a la decoració del castell de Centelles i del Palau Reial de Barcelona. El rei Pere de Portugal li encarrega el seu sepulcre a Santa Maria del Mar, però l'inici de la guerra li ho impedeix.
Comte de Carcassona, rep del seu pare, Roger I el Vell, el llegat dels comtats i diverses abadies i béns eclesiàstics. esdevé. Gràcies a la seva germana Ermessenda esdevé bisbe de Girona el 1010.
D'ella rep nombrosos llegats que permeten renovar la vida canònica del recinte i dur a terme la construcció del temple romànic consagrat el 1038.
Dona de caràcter, l'esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell ajuda al seu marit en diverses expedicions, i és clau perquè el seu germà Pere Roger rebi el títol de bisbe de Girona. Junts impulsen la construcció de la catedral romànica.
Un enfrontament amb el seu nét Ramón Berenguer I, cap de la casa de Barcelona, porta Ermessenda a retirar-se al comtat de Girona el 1041, al costat del seu germà.La pau torna a la família el 1057, quan Ermessenda ven a Berenguer I per 1.000 lliures d'or els seus drets sobre els comtats i bisbats de Barcelona, Girona, Urgell i Osona-Manresa i els castells de Begur, Pierola, Pontils i Cardona.
Batejat com a Marco Antonio Tocco, es canvia el nom pel de Benet en fer-se monjo.
El 1572 rep el càrrec com a bisbe de Girona, on continua l'obra de la catedral i suavitza les tensions entre la ciutat i el Capítol. El 1581 el Papa el nomena visitador canònic de Montserrat per aplacar les discussions entre els monjos catalans i els castellans. També aleshores és escollit abat president del monestir, càrrec que manté fins a la seva mort.
Entre 1556 i 1559, i entre 1562 i 1564, és l'abat del monestir de Montserrat, on mana aixecar la infermeria dels donats i restaura Santa Cecília. Abandona la muntanya en ser nomenat bisbe de Vic.
Nascut a Girona l'any 1904, Jaume Busquets es forma al taller de Darius Vilàs i, fent cas a un consell d'Antoni Gaudí, es decanta per l'art religiós i litúrgic. Entre els seus encàrrecs més destacats en sobresurten les escultures de la façana de la Sagrada Família, el Crist jacent de la parròquia de Blanes, la Mare de Déu de la Misericòrdia de l'església de Montalegre, a Barcelona, la Verge amb el Nen de la façana de la catedral de Girona i una Mare de Déu de L'escala del seminari de Girona.
Busquets també practica la pintura i abans de fer els 15 anys pinta un mural pel Patronat de la Immaculada de Girona. També és autor de nombrosos vitralls, murals al fresc i objectes de culte. Treballa al costat de Puig i Cadafalch i és el primer director de l'Escola Massana de Barcelona (1929-1940).
Coleccionista de arte y escultor, es autor de numerosas imágenes religiosas en las comarcas gerundenses, entre las que sobresalen las 2 esculturas de san Jaime y san José de la catedral de Girona, realizadas en los años 60 del siglo XX.
La figura femenina es el centro de su producción, con una clara influencia novecentista y de Aristide Maillol.
És un dels escultors catalans vius amb una major producció religiosa. Nascut a Girona el 1927, la seva obra fuig de l'academicisme amb què es forma es caracteritza per la gran força espiritual que plasma, des del Crist jacent de la catedral de Girona (1958), els sant Joan i sant Narcís de la mateixa seu gironina (1960) fins als Blocs de ciment (1968) o Mòrnies (1973).
És un ferm partidari de la integració de les arts, motiu pel qual sovint treballa al costat d'arquitectes. A més d'escultor, també practica la pintura i la ceràmica. El 1991 rep la Medalla d'Or de la Diputació de Girona i el 2006 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Des de l'any 2000 la Fundació Fita s'encarrega de vetllar i difondre la seva figura artística.
La principal transformació de la Catedral de Girona s'inicia al segle XIV, amb l'ampliació de la capçalera. Una decisió que acaba comportant la construcció d'un nou edifici, una gran església gòtica.
La construcció de la nova i definitiva catedral s'allarga fins al segle XX, moment en què es col·loquen les últimes escultures de la façana principal i es refan les peces de la Porta dels Apòstols, malmeses per la Guerra Civil.
Però durant tots aquests anys es produeixen alguns canvis. En primer lloc, el canvi de projecte inicial, molt discutit, que preveia 3 naus enlloc d'una. Finalment es decideix seguir l'exemple de la vella església romànica i el nou edifici continua una tradició arrelada a les comarques gironines.
Més endavant el campanar modifica la seva aparença, en afegir a meitats del segle XVIII una estructura octogonal a l'últim tram. I l'escalinata que condueix fins al temple s'amplia i incorpora una balustrada a finals del segle XVII.
A l'interior de la nau, el cor del segle XIV se substitueix per un altre tallat al segle XVI. Aquest darrer es desmunta i perd una part del cadirat, motiu pel qual a principis dels anys 60 del segle XX s'encarreguen 34 respatllers nous.
Amb l'esclat de la Guerra Civil la Comissió de Patrimoni Cultural de la Generalitat mana desmuntar l'orgue, que no torna a l'interior de l'església fins al 1943, després d'una acurada reconstrucció.
La Guerra Civil destrueix 10 de les 14 campanes de la catedral (només es conserven les 4 del rellotge). El 1941 es refonen i es tornen a col·locar, i el 1946 es desplacen a l'interior de la torre, arran de la caiguda de l''Assumpta', que no provoca danys greus. Com a conseqüència no queda cap campana sobre les finestres exteriors; es reubiquen a l'interior de la sala de campanes, suportades per una estructura de formigó.
L'any 2003 es restaura el campanar i des de l'any 2008 s'està rehabilitant la façana nord de la catedral.
La catedral de Girona és un edifici que no deixa indiferent, elevat al capdamunt d'unes escales amb 90 graons.
El seu claustre romànic és un dels més rics de Catalunya gràcies al treball escultòric dels capitells. I l'església sobresurt per la seva majestuositat, foscor i dimensions, que la converteixen en la més gran del món amb una única nau i la segona en termes generals darrera Sant Pere del Vaticà.
Pedra, arc de mig punt i austeritat, aquestes són les principals característiques de l'arquitectura romànica a Catalunya. Durant els segles XI, XII i XIII, edificis religiosos i castells acaparen l'activitat constructiva més rellevant. Les habilitats tècniques del moment no són molt agosarades i s'aixequen construccions pesades, poc esveltes, amb murs molt gruixuts i finestres petites.
L'arc de mig punt, el que dibuixa una mitja circumferència, és un dels elements que ajuden a reconèixer el romànic. I també és l'origen de la volta de canó i la volta d'aresta, les principals formes de cobrir els espais en aquells moments.
A l'arquitectura religiosa la decoració se centra en petits detalls arquitectònics a l'exterior d'esglésies i campanars i en passatges bíblics, geomètrics o florals als capitells o als murs interns.
Catalunya conserva molts exemples d'arquitectura religiosa romànica. Entre els més senzills destaquen els edificis de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) o Sant Pau del Camp (Barcelona). A mida que avancen els anys les tècniques milloren i els edificis guanyen alçada i complexitat, com Santa Maria de la Seu d'Urgell, la Seu Vella de Lleida o la Catedral de Girona, els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Gerri, Santa Maria d'Escaladei, Sant Vicenç de Cardona o Sant Benet de Bages.
El Principat també és una terra de castells, amb edificis com el de Miravet, el de Mur, el de Cardona o el de Montsoriu.
El moviment de peregrins i mercaders fa necessària la construcció de ponts a molts indrets. S'aixequen amb pedra i generalment amb un nombre d'obertures senar. Entre els millor conservats sobresurten el Pont de Besalú, el d'Esterri d'Àneu, el de Llierca o el de Can Fumat.
En algunes ciutats també es construeixen banys àrabs, com els de Girona, que imiten l'arquitectura musulmana de l'època.
L'arquitectura gòtica es desenvolupa a Europa des de meitats del segle XII i fins al XVI com a resposta a una relació més propera entre la divinitat i l'home. Els avenços tècnics eleven i alleugeren les construccions, gràcies a la flexibilitat que permet l'arc apuntat. Així, els murs s'aprimen i s'hi obren grans finestrals coberts amb vitralls que omplen les naus de colors.
Però el gòtic que es desenvolupa a Catalunya és diferent al corrent d'arreu d'Europa. Arriba més tard, a l'últim quart del segle XIII, i s'allarga fins al XVI.
L'arquitectura gòtica catalana presenta, evidentment, trets comuns amb el gòtic internacional, però diverses influències el fan diferent: és una arquitectura sòbria, amb una austeritat de línies i formes totalment allunyada del decorativisme internacional. Als edificis religiosos els espais són més unitaris, diàfans i tendeixen a l'horitzontalitat. Bons exemples d'això són Santa Maria del Mar, la Catedral de Girona, la Catedral de Tarragona o la Seu Vella de Lleida o el Monestir de Santa Maria de Pedralbes.
És molt freqüent que el gòtic se superposi al romànic, perquè les construccions s'allargaven molts anys, com demostren el Monestir de Sant Feliu de Guíxols o el d'Escaladei.
Palaus, castells, llotges, hospitals, universitats, ajuntaments, drassanes i habitatges configuren el principal repertori de l'arquitectura civil gòtica. A Barcelona mereixen una atenció especial les Drassanes, la Casa de l'Ardiaca, el Museu Picasso (antic Palau Berenguer d'Aguilar). Fora de la capital catalana sobresurt el Castell de Montsoriu.
La línia corba, el moviment, la tensió i l'explosió ornamental caracteritzen l'art i l'arquitectura dels segles XVI-XVII. Són els anys del barroc, dominats pels excessos i la recerca d'escenaris teatrals, amb una gran capacitat per impactar el visitant.
Itàlia es manté com a bressol del barroc, si bé l'Europa central també hi juga un paper destacat a l'hora d'explotar-lo. Els edificis parteixen de plantes poc convencionals, ovalades, circulars o el·líptiques on el moviment i els jocs llum-ombra són clau. Els murs s'omplen d'elements decoratius que generen ritmes diversos, així com d'afegits d'estuc que augmenten les possibilitats ornamentals.
A Catalunya són testimonis del barroc alguns elements dels monestirs de Sant Feliu de Guíxols, d'Escaladei i de Poblet, la façana de la Catedral de Girona i de la Universitat de Cervera o el palau de la Virreina i l'església de la Mercè de Barcelona.
Plaça de la Catedral, s/n
17004 Girona
Telèfon: 972 215 814
L'horari de visites a la catedral d'abril a octubre és de 10.00 a 20.00 hores.
Entre els mesos de novembre i març, l'horari és de 10.00 a 19.00 hores.
Més informació de visites:
http://www.catedraldegirona.org
visites@catedraldegirona.org
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.