A l'Alt Empordà, prop de la badia del riu Fluvià, s'hi troba la porta d'entrada de la cultura clàssica a la Península Ibèrica: les ruïnes d'Empúries.
Del segle VI aC al segle V dC, Empúries ha sigut port, enclavament comercial, una colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la península, pròspera ciutat romana...
Batalles i colonitzacions reuneixen a diferents civilitzacions en un mateix punt. A través del Mare Nostrum, han arribat fins a la península productes com el vi, l'oli, la ceràmica i el perfum. Però amb ells també va desembarcar una forma diferent d'organitzar la vida a les ciutats i d'entendre l'art.
Des d'Empúries, primer els grecs i després els romans van transformar per sempre els antics pobles ibers.
A L'Escala, l'Alt Empordà, la ciutat grecollatina d'Empúries s'eleva sobre la Mediterrània amb una riquesa encara no del tot descoberta: la de més de 10 segles de cultura antiga.
El jaciment de l'antiga Empúries es divideix en 4 parts situades al voltant del port natural de la badia de Roses: les ciutats gregues Neàpolis i Paliàpolis, la ciutat romana del segle II aC i el poblat iber dels indigets anomenat Indiké.
La primera fundació grega se situa el segle VI aC en una petita illa davant la costa que ara és una península. Actualment, la Palaiapolis es troba sota el poble medieval de Sant Martí d'Empúries. Els grecs mantenien contactes comercials amb els pobles ibers de la costa, una cultura que viu la seva plenitud de l'any 450 al 200 aC amb un gran desenvolupament urbà i econòmic.
De l'establiment iber a la zona hi ha diversos indicis i, del període 650-580 aC, es conserven 3 cases rectangulars d'uns 15 m2 que comparteixen parets mitgeres.
Degut al creixement demogràfic el primer assentament es fa petit i al voltant del 550 aC els grecs erigeixen una nova ciutat a terra ferma i totalment emmurallada.
Dues vies principals, una de nord a sud i l'altra d'est a oest, la recorren d'extrem a extrem. A la seva confluència, s'hi trobava la plaça o àgora, centre de la vida política i comercial de la polis. Al costat, una Stoa o mercat, edifici de dues plantes format per dues fileres de 12 columnes cadascuna, amb diversos temples dedicats a Zeus-Serapis i Asclepi (Esculapi).
Les ruïnes actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística-republicana, reformada segons una forma de quadrícula. Les cases presentaven paviments d'opus signinum (petits fragments de pedra sobre base de ciment) amb motius geomètrics i inscripcions en grec.
La muralla de la ciutat grega, amb una extensió d'uns 200 x 13 m, es va modificant al llarg dels segles. La darrera muralla meridional es construeix el segle II aC. Formada per grans carreus de calcària, comprèn una entrada flanquejada per dues torres de planta quadrangular. L'accés a la ciutat és únic: una porta estreta tancada amb una reixa de ferro.
L'Asklepion és el temple dedicat al déu de la medicina: Asklepi o Esculapi. Aquest era l'indret on els ciutadans acudien a cercar curació. Abans de la seva construcció hi havia un altre edifici religiós del qual s'han preservat alguns altars i unes grades. L'any 1909, durant les excavacions del recinte, en aquest lloc es troba l'Esculapi d'Empúries, una escultura de més de 2 m d'alçada que representa el deu adorat i que constitueix una de les peces més valuoses del jaciment i de la Mediterrània occidental en general.
A l'època hel·lenística a Empúries hi ha fins a 3 temples, unes cisternes d'aigua, un pou i un edifici porticat conegut com aditon. En aquest espai, els malats hi tenien somnis sagrats que els sacerdots interpretaven per donar el seu diagnòstic.
El nom d'Emporion, "mercat", remet a la funció comercial de la ciutat grega. El carrer principal de la Neàpolis, amb orientació N-S, aplegava la majoria de botigues o tabernae. Els locals tenien unes dimensions aproximades entre 20 i 12 m2.
Degut al seu marcat caràcter comercial, a partir del segle V aC Empúries encunya una moneda pròpia. Seguint l'exemple, els ibers també crearan la seva moneda.
Els grecs introdueixen a Empúries un sistema innovador que permetia obtenir aigua potable per filtratge mitjançant grans àmfores de pedra amb sorra i material filtrant. Les voreres als carrers és una altra de les innovacions que sorprèn a la població indígena.
Els romans desembarquen a Empúries per primera vegada l'any 218 aC per participar en la Segona Guerra Púnica. La següent incursió es produeix el 195 aC quan el cònsol Marc Porci Cató arriba a Emporion per controlar les rebel·lions indigetes. Cató construeix un primer praesidium o campament de 750 x 350 m situat a l'oest de la Neàpolis. Com en el cas de la ciutat grega, una muralla de formigó de calç encofrat sobre dues fileres de pedres gegantines delimita l'assentament.
Al llarg del segle I aC la ciutat anirà creixent. El sistema urbà romà s'organitza al voltant dues vies principals: cardus i decumanus que conflueixen en el fòrum, una gran plaça porticada amb temples, botigues (tabernae) i uns banys públics.
El temple capitoli, amb 4 columnes a la part anterior estava dedicat a les tres principals divinitats romanes: Júpiter, Juno i Minerva. A l'est del fòrum s'hi troba un edifici de l'època d'August: una basílica civil romana on es realitzaven de les assemblees dels ciutadans i l'administració de justícia. Fora del recinte emmurallat hi havia un senzill amfiteatre de principis del segle I dC amb graderies de fusta i un gimnàs o palestra.
A Empúries es conserven diversos exemples d'habitatges romans (domus) que daten del segle II i III aC. Es tracta de construccions sobre terrasses organitzades a partir d'un pati central o atri que recollia l'aigua de la pluja i il·luminava les estances de la casa.
A més de l'atri, les cases nobles disposaven d'un jardí propi o peristil. A l'interior encara es conserven diverses dependències decorades amb mosaics i pintures murals.
Sobre les antigues termes de la Roma Imperial, el segle IV dC. s'hi erigeix una església paleocristiana. La basílica és de planta rectangular absidal, amb dues parts ben diferenciades: prothesis i diaconion. De les termes originals se'n conserven els paviments i parts de l'apoditherium o vestidor.
La creació i creixement de l'assentament d'Empúries es pot dividir en dos períodes: l'Emporion grega (Bronze Final, la 1a Edat del Ferro i l'etapa ibèrica i grega) i l'Emporiae de l'època romana (des de l'any 218 aC fins als darrers anys del segle III dC) i visigoda.
Es tracta de milers d'anys d'història d'un conjunt de ciutats que pateixen tota mena de transformacions. Les troballes arqueològiques aporten noves dades del passat arquitectònic i cultural, en un jaciment on encara queda més d'un 75&percent del terreny per explorar.
Els primers navegants foceus de Jònia arriben a l'illot de Sant Martí d'Empúries cap l'any 575 aC i funden el port comercial de Palaiapolis. El geògraf i historiador grec Estrabó parla a la seva Geografia d'aquesta colònia occidental de Foceus de Massalia, que adoraven la deessa Àrtemis d'Efes. La localització, molt estratègica, ja estava ocupada per pobles de l'edat final del bronze i la 1a edat del ferro.
Al voltant del 550 aC, amb l'arribada massiva de grecs a Emporion, es decideix ocupar la zona de la costa: neix la Neàpolis i la comunitat focea s'instal·la terra endins.
Al llarg del segle V aC, l'assentament es converteix en una veritable ciutat que creix en els seus eixos nord-sud. Es conserven poques dades sobre l'arquitectura i l'urbanisme d'aquesta època ja que la ciutat hel·lenística posterior s'hi superposa.
A la primera meitat del segle IV aC es construeix el santuari a Esculapi (Asklepion) després de destruir el temple anterior. També es realitza una reforma de les muralles meridionals que aprofitaran les estructures del antic temple d'Artemis. La nova estructura inclou un mur situat a 25 m de les antigues fortificacions, del qual es preserva la major part i 3 torres defensives.
A finals del segle II aC. s'erigeix la Emporiae romana a partir de la presó (praesidium) militar fundada per Cató l'any 195 aC. Al llarg del segle III aC la ciutat pateix una gran transformació, la població creix i Empúries es consolida com a centre comercial de la Mediterrània.
És en aquesta època quan es construeixen la major part de cases privades i l'espai públic. La construcció de l'àgora data del segle II aC i s'edifica sobre residències privades d'època anterior.
Durant el segle II aC es desmunten les antigues muralles del santuari d'Asklepion i es desplacen 25 m més al sud. Així es crea un espai rectangular per a l'abaton, el refugi dels malalts. A principis del segle I aC, es construeix un nou recinte religiós prop de la muralla meridional dedicat a Serapis. El temple es obra de Numas, un alexandrí assentat a Empúries.
En època d'August es fa una completa remodelació de la ciutat romana amb la construcció d'una basílica, una cúria i unes tendes (tabernae) a la part més septentrional. Durant aquest període el nucli romà té una població mixta d'itàlics i indígenes ibèrics, juntament amb la comunitat grega.
Finalment en època del Baix Imperi, Empúries entra en un període de crisi econòmica que provocarà la progressiva despoblació del centre urbà.
Asclepi d'Empúries, conegut com l'Esculapi d'Empúries, és un símbol de les excavacions. És una estàtua de marbre blanc pentèlic que fa 2,20 m d'alçada i pesa uns 900 kg. Representa el déu de la medicina a la Grècia antiga.
Es descobreix a Empúries el 1909, partit en dos trossos. En excavacions posteriors es troben els braços i un centenar de fragments. Enviat al Museu Arqueològic de Barcelona per conservar-lo i restaurar-lo, el març del 2008 l'Esculapi torna al museu d'Empúries enmig d'una gran expectació. La figura, que data del segle II aC, és l'escultura grega més antiga trobada a Catalunya.
Escriptor, orador i un dels polítics responsables de la conquesta d'Hispània per part dels romans, viu entre l'any 234 aC i el 149 aC.
Dirigeix l'exèrcit més nombrós que l'imperi envia a la Península ibèrica, amb dues legions, 15.000 aliats llatins, més de 800 cavallers i 20 naus de guerra. La conquesta comença per Empúries, on instal·la un campament militar, i continua amb la repressió dels poblats de la zona, bàsicament indigetes. S'endinsa cap a Hispània fins a arribar a Numància i Càstulo.
El 184 aC és nomenat censor i sota el seu mandat va defensar la cultura i les tradicions romanes davant la influència grega.
Arquitecte, historiador de l'art i polític, nascut a Mataró el 1867, és un dels grans estudiosos i recuperadors del passat medieval del Principat. És autor de nombrosos estudis sobre l'art a l'edat mitjana (la portalada del Monestir de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà), entre els que en destaca L'arquitectura romànica a Catalunya. A la Seu d'Urgell és el primer a descobrir l'aparença original de la catedral de Santa Maria.
Dedicà, durant el primer terç del segle XX, diversos anys a estudiar i restaurar el conjunt de Sant Pere de Terrassa. També dirigeix les excavacions a les esglésies de Santa Maria i Sant Miquel del conjunt.
Regidor de l'Ajuntament de Barcelona del 1902 al 1905, va promoure la política de sanejament i de la constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902). La seva tasca va ser determinant a la formació dels fons museístics de la ciutat.
També fou l'impulsor de les excavacions arqueològiques a Empúries a través de l'Institut d'Estudis Catalans, que presideix entre 1942 i 1956. A més s'encarrega dels treballs de restauració de les esglésies de Sant Martí Sarroca , Sant Joan de les Abadesses i del Monestir de Sant Benet de Bages. L'encàrrec de Sant Benet li arriba a través de l'amistat que manté amb el pintor Ramon Casas.
Amb les excursions historico-literàries dels membres de la Renaixença, Puig i Cadafalch descobreix i es fascina per la riquesa patrimonial de la Vall de Boí.
Com a arquitecte, es troba a mig camí entre el modernisme i el noucentisme, amb un gust especial pels elements medievals. Entre els seus edificis més destacats sobresurten la Casa Amatller (1900), el palau Macaya (1901), la casa de les Punxes (1905) o el Palau Nacional i els pavellons de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 (1928). Mor a Barcelona l'any 1956.
Prehistoriador i arqueòleg i polític, va néixer a Barcelona el 1891. Fou director del Servei d'Excavacions i del Museu Arqueològic de Barcelona entre 1932 i 1939. Compromès políticament, és nomenat Conseller de Justícia de la Generalitat Republicana de Lluís Companys.
L'any 1934 és empresonat al vaixell Uruguai juntament amb d'altres membres del govern català. Durant la Guerra Civil, s'exilia a París i posteriorment a Gran Bretanya, Colòmbia, Guatemala i Mèxic on exerceix com a catedràtic a la Universitat.
A més d'Empúries, entre els seus treballs com a arqueòleg destaca l'estudi de les pintures rupestres de Valltorta i de diversos sepulcres megalítics i necròpolis celtes. Mor a Ciutat de Mèxic l'any 1974.
Arqueòleg i historiador, Almagro (1911-1984) va dirigir el Museu d'Arqueologia de Barcelona. És nomenat director de les excavacions d'Empúries l'any 1939, un cop acabada la Guerra Civil. Fins el 1962 realitza nombroses intervencions a la Neàpolis, les diverses necròpolis, l'amfiteatre i la palestra. També impulsa la restauració de diverses illes de cases de l'Empúries romana.
Fins als anys 50 va ser un dels principals impulsors de l'arqueologia a Catalunya. Sant Pere de Rodes és una de les seves intervencions més destacades.
Sant Pere de Rodes és una de les seves intervencions més destacades.
Catedràtic de les universitats de Barcelona i Madrid i director del Museo Arqueológico Nacional (1967) obté la Gran Cruz del Mérito Civil entre d'altres reconeixements internacionals.
El 1907 comencen a Empúries les excavacions que serviran per recuperar una part essencial de la Història. La gestió del jaciment ha passat per diverses mans durant els seus més de 100 anys d'història i els treballs arqueològics continuen fins a l'actualitat, quedant encara més d'un 75&percent del jaciment per explorar.
La primera excavació coneguda es realitza entre 1846 i 1848, però queda aturada per falta de suport per part de la Diputació de Girona.
No serà fins el 1907 que Puig i Cadafalch, director de la Junta de Museus de Barcelona, lidera l'ambiciós projecte d'excavació de les ruïnes d'Empúries. L'arquitecte aconsegueix que la Diputació de Barcelona, a través del seu president Prat de la Riba, compri els terrenys de la zona. L'any 1914-1916 restaura l'edifici del convent de Santa Maria de Gràcia d'Empúries per ubicar-hi el nou Museu Monogràfic d'Empúries.
Des de l'inici, Cadafalch projecta els treballs arqueològics de forma sistemàtica, seguint l'estil de les grans excavacions del Pròxim Orient i del món clàssic. Només uns mesos més tard de l'inici dels treballs es descobreix la primera peça de valor excepcional: l'estàtua de l'Esculapi.
L'any 1933 assumeix la gestió del jaciment el Servei d'Excavacions Arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans presidit per Puig i Cadafalch i dirigit per Pere Bosch i Gimpera. Al acabar la Guerra Civil els treballs es reprenen de la mà de Martín Almagro i Eduard Ripoll. Finalment, a partir del 1940, el jaciment d'Empúries passa a mans del Museu Arqueològic de Barcelona.
Les excavacions donen grans resultats als anys 70 i sobretot a partir del 1982 amb l'equip dirigit per Enric Sanmartí i Grego, centrat en la Neàpolis i la ciutat romana. A la Neàpolis es localitzen importants sectors de la muralla grega dels segles IV i III aC. També es documenta l'evolució dels diferents santuaris entre el segle V aC i l'època imperial, així com l'existència d'un barri extramurs. A la ciutat romana s'excava completament el fòrum i les termes.
També es treballa a la Palaiàpolis de Sant Martí d'Empúries, on al darrer quart del segle XX es confirma una primera ocupació a l'edat del bronze final, de la qual no es conserven estructures constructives. A més, es documenten les primeres cases de la instal·lació colonial focea del segon quart del segle VI aC.
El 1991, la Diputació de Barcelona i el Centre Europeu del Patrimoni creen el Projecte Empúries amb l'objectiu és desenvolupar tot el potencial del ric jaciment i donar-lo a conèixer de forma tant lúdica com cultural i educativa a través de visites guiades i d'una escola-taller.
El 1993 es constitueix l'organisme autònom Conjunt Monumental d'Empúries i dos anys més tard la Diputació de Barcelona cedeix el museu i el jaciment d'Empúries a la Generalitat de Catalunya.
Durant la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, Empúries poder recordar els seus orígens clàssics quan la flama olímpica procedent de Grècia va desembarcar a les seves platges.
El jaciment d'Empúries mostra les característiques i la qualitat constructiva de les colònies gregues i de les ciutats romanes establertes a la península Ibèrica. És l'únic jaciment arqueològic d'Espanya on conviuen les restes de les dues cultures clàssiques. Es tracta doncs d'un espai privilegiat per entendre l'evolució de l'urbanisme grec implantat a l'extrem occidental de la Mediterrània. També permet conèixer l'urbanisme romà del període final de la República i la seva transformació durant l'època imperial.
A la ciutat grega s'hi troben solucions com les voreres dels carrers o els sistemes de purificació i emmagatzemament de l'aigua que sorprenen els pobles ibers tant com la bella decoració de les ceràmiques. D'aquesta manera, la colonització grega d'Empúries marca un punt d'inflexió en la nostra història.
L'arquitectura dels ibers és senzilla, molt menys desenvolupada que civilitzacions contemporànies com la grega o la romana. De fet, més que d'arquitectura els experts parlen d'un desenvolupament urbanístic incipient.
Els poblats ibèrics acostumen a establir-se dalt de turons que fortifiquen, com passa a Lleida, Sagunt, Olèrdola, La Serreta d'Alcoi o Ullastret. Per construir utilitzen pedra, fusta i adob i els assentaments s'organitzen a partir de carrers principals força rectes travessats per vies secundàries amb pendents pronunciats.
Les cases són més aviat petites, de planta rectangular o quadrada i uns murs d'entre 30 i 40 cm de gruix. El sòcol és de pedra, els murs de maçoneria i adob i la teulada és una estructura de bigues i biguetes de fusta coberta de bruc i terra trepitjada.
Els ibers tenen un panteó de divinitats a qui reten culte als temples. Són edificis allunyats del nucli urbà, decorats amb pintures murals i escultures.
A Catalunya es conserven altres jaciment ibèrics destacats, com el Cogulló de Sallent, la Fortalesa d'Arbeca, el Casol de Puigcastellet de Folgueroles, la Ciutadella de Calafell, el conjunt d'Olèrdola o el Coll del Moro de Gandesa.
En arquitectura, els romans resulten més pràctics i resolutius que els grecs. L'art romà es caracteritza per combinar els elements de l'antiga Grècia amb la tradició etrusca de la península itàlica.
L'arc de mig punt i l'ús de nous materials són la base de les seves construccions. D'aquesta manera originen un conjunt de tipologies arquitectòniques més variat que els grecs. També és obra dels romans l'ampliació dels ordres clàssics fins a 5: al dòric, jònic i corinti hi afegeixen el toscà i el compost.
Una de les principals aportacions dels romans a l'arquitectura és l'opus caementicium, un primer ciment que permet aixecar superfícies molt resistents i primes sense necessitat de suports verticals. És ràpid, econòmic, dúctil i molt més pràctic que els carreus de pedra pesats que tallaven els grecs. Els romans també són responsables de la difusió del maó, un altre material barat i funcional.
Gràcies a aquestes aportacions, els edificis es poden aixecar més ràpidament i després es recobreixen amb materials més nobles com el marbre o la pedra. També possibilita l'èxit de fórmules arquitectòniques com l'arc o la volta.
A Catalunya l'empremta dels romans se sent sobretot a les comarques de Tarragona. Entre els monuments més destacats sobresurten l'amfiteatre, el fòrum i les muralles de Tarragona, el Mausoleu de Centcelles, l'Arc de Berà, l'aqüeducte de les Farreres, el parc arqueològic d'Iesso, la vila romana de Can Terrés o les termes de Badalona.
Amb la fi de l'Imperi Romà, els anomenats pobles bàrbars conquereixen Europa. Però la seva presència no és prou forta per esborrar el llegat cultural dels romans, de manera que l'arquitectura dels segles V-IX és en certa manera una continuació, on també es combinen elements procedents de diverses tradicions.
La construcció amb pedra, amb l'ús de l'arc de mig punt, és la més estesa. Molt sovint es reutilitzen materials i elements d'edificis, muralles i sarcòfags preexistents. En general no és una arquitectura brillant, exuberant, sinó que es correspon a una època de certa inestabilitat política, on no hi ha un únic poder fort i dominant.
Bizanci assumeix el rol de gran capital i a través seu arriben els aires de cultures orientals. A més, la presència dels musulmans a la Península Ibèrica també deixa la seva empremta a l'arquitectura que es produeix a Catalunya fins al segle X.
La vida al camp torna a prendre força, de manera que tampoc hi ha grans infraestructures urbanes ni edificis públics. Els principals testimonis de l'arquitectura posterior a la caiguda de Roma (476) són esglésies. Es tracta de construccions massisses i generalment de petites dimensions, com el conjunt monumental de Sant Pere de Terrassa.
Al Principat el testimoni visigòtic i preromànic també s'endevina a determinades construccions d'Empúries o a la vila d'Ullastret.
MAC Empúries
C/ Puig i Cadafalch s/n
17130 Empúries-L'Escala (Alt Empordà)
Tel. 972 77 02 08
E-mail: macempuries.cultura@gencat.cat
Entre l'1 d'octubre i el 31 de maig els horaris de visita del recinte són de 10.00 a 18.00 hores de dilluns a diumenge.
De l'1 de juny al 30 de setembre, de 10.00 a 20.00 hores, també de dilluns a diumenge.
A Setmana Santa regeix l'horari d'estiu.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.