Al peu de la Catedral de Girona i les muralles de la ciutat, una petita cúpula treu el cap per damunt d'un edifici de pedra. És la llanterna dels Banys Àrabs, testimoni d'un passat sota influència romana i sarraïna, ciutadans que tenien el costum de cuidar la higiene personal en companyia.
És un edifici únic a la ciutat, captivador per la seva simplicitat i la bellesa del joc entre llum i penombra. Actualment l'aigua ja no hi corre, però bé val una visita, especialment durant la celebració de Girona, temps de flors.
Al peu de les muralles de Girona i sota la catedral s'aixeca un edifici conegut com a Banys Àrabs. És una construcció romànica, de 1194, que imita els hammam musulmans, molt de moda aleshores. Segueix el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikwàs jueves, a partir d'una tradició que es recupera durant el segle XI, amb el desenvolupament dels nuclis urbans.
L'edifici dels Banys Àrabs s'inspira amb la tipologia de banys nord-africans, tot i que l'estil és clarament romànic. És una construcció de planta rectangular, amb diverses estances que permeten anar des de la zona d'aigua més freda a la més càlida:
- petit vestíbul d'accés
- apodyterium: és l'espai més emblemàtic, de planta quadrada i amb una piscina central de pedra, de planta octogonal. La piscina consta d'una base on s'hi aixequen 8 columnes, situades a cada angle, amb preciosos capitells decorats amb elements vegetals i animals i units per arcs semicirculars.
- Una llanterna de pedra coberta amb una cúpula octogonal peraltada se situa damunt les columnes i sobresurt respecte el sostre de tota la construcció dels banys àrabs. És l'element que, des de lluny, permet reconèixer l'edifici a Girona i permet il·luminar i airejar de forma natural l'estança. Aquesta sala servia com a vestidor, amb 3 fornícules al mur sud per poder-hi guardar la roba i bancs de pedra a la resta de l'estança.
- frigidarium: és una habitació rectangular més aviat petita i amb sostres baixos. 3 columnes suporten dos arcs semicirculars d'un espai destinat a l'aigua freda.
- tepidarium: és un espai més gran, també de planta rectangular, sostre més alt i reservat a l'aigua tèbia. Està coberta amb volta de canó, on s'hi obren 4 finestres amb forma de flor, que introdueixen llum indirecta a la sala.
- caldarium: és l'espai més calent dels banys, gràcies a l'ús de vapor calent. El paviment es troba sobre una estança d'aire calent. La volta de canó té respiradors polilobulats.
- furnus: al descobert, però dins del recinte dels banys àrabs, s'hi troben la caldera i el forn que servien per escalfar l'aigua.
Els Banys Àrabs són uns banys públics que s'aixequen al cor del barri vell de Girona. Segons documents de l'època, el noble Arnau de Llers com a compensació per la conquesta de Lleida, obté la llicència per a la seva construcció i explotació. Els banys queden enllestits l'any 1194.
Durant el setge francès que la ciutat viu el 1285 (comandada per Ramon Folc de Cardona) l'edifici queda malmès. La reconstrucció arriba l'any 1294 de la mà de Ramon de Taialà (Toyolano) que rep l'autorització del rei Jaume II per reparar i reedificar "illa balnea Gerunde que fuerunt destructa tempore adventus Gallicorum".
De nou dempeus i amb aigua a l'interior, els banys funcionen fins al segle XIV, moment en què es clausuren i deixen de ser públics, passant a mans dels Capmany, una de les famílies nobles de Girona.
El 1617 els Capmany cedeixen la construcció al monestir de monges caputxines que estaven instal·lades a l'edifici annex. Aquesta comunitat converteix les sales en dependències adequades a les seves necessitats, com rebost, cuina i bugaderia.
Les monges caputxines viuen als antics banys públics fins l'any 1929. Aleshores l'edifici passa mans de l'administració i sofreix una profunda restauració de la mà de Rafael Masó entre d'altres. El 1931 els banys àrabs reben el reconeixement com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
Vescomte de Cardona entre 1276 i 1379, la ciutat de Girona és a les seves mans durant el setge francès de 1285, moment en què el primer edifici dels Banys Àrabs es destrueix.
És un dels caps del moviment nobiliari de 1280, que acaba amb la desfeta de Balaguer i amb Ramon Folc a la presó. Un any més tard, lliure de nou, es converteix en col·laborador fidel de Pere el Gran i és un dels capitans de la invasió francesa de 1285.
Més endavant es posa al servei d'Alfons II i de Jaume II, tot i que les bones relacions amb la corona són a punt de trencar-se el 1319, quan reclama diversos castells de l'Urgell. Mor el 1320.
Ciutadà il·lustre i notari de Girona, l'any 1294 rep la llicència del rei Jaume II per reedificar els banys àrabs de la ciutat malmesos pel setge francès de 1285. El rei finança les obres a canvi que Ramon li retorni el domini dels banys un cop finalitzades. El cost de les obres va ser de mil nou-cents un sous.
L'any 1298 rep també per ordre reial l'establiment perpetu de la notaria i l'escrivania reial de Girona i tota la seva vegueria.
Arquitecte, dibuixant, fotògraf i decorador neix a Girona l'any 1880. La seva creació arquitectònica es centra a les comarques gironines amb obres tan importants com la Farinera Teixidor (1910), la casa Masramon d'Olot i les cases Batlle, Teixidor i Ensesa a Girona capital.
Militant de la Lliga, l'any 1920 s'incorpora a l'Ajuntament de Girona com a regidor de Foment (Urbanisme i Obres). Des d'aquest càrrec impulsa la restauració dels banys àrabs i la racionalització urbanística del nucli antic.
Entre les seves darreres obres (1923 -1935) destaquen les urbanitzacions de S'agaró i Teixidor i la cooperativa "La Económica Palafrugellense" a Palafrugell.
Mor a Girona l'any 1935.
Tot i que l'edifici original s'aixeca a finals del segle XII, la construcció que ha arribat fins ara prové del segle XIII, després de reconstruir els desperfectes provocats pel setge francès de 1285.
Fins al segle XIV manté la seva activitat com a banys públics, però aleshores s'hi instal·la una comunitat de monges caputxines que adapten els espais a les seves necessitats. L'aigua desapareix del recinte i tot plegat es converteix en serveis pel dia a dia de l'orde religiosa. El vestíbul es transforma en forn de pa, els antics vestuaris en safareig, la sala freda en rebost, la sala tèbia en cuina i la calenta s'enderroca parcialment per allotjar les dependències del convent.
El 1929 les monges abandonen el recinte, que passa a ser de titularitat pública. Per encàrrec de la Diputació Provincial de Girona els arquitectes Rafael Masó i Valentí, Jeroni Martorell i Emili Blanch entre d'altres, elaboren el projecte de restauració integral del recinte. Els treballs de recuperació finalitzen l'any 1933.
Els banys recuperen la seva l'aparença original i s'obren al gran públic com a monument destacat del patrimoni arquitectònic medieval gironí.
A Catalunya hi ha pocs exemples de banys públics d'influència àrab. Aquest fet ja converteix l'edifici gironí en un testimoni històric particular, però cal sumar-hi la presència mateixa de la construcció.
La llanterna que sobresurt de l'apodyterium és un dels símbols de la ciutat, com ja descriu el 1285 Bernat Desclot, cronista de les gestes de Pere III: "E d'amunt sobre tot, al pus alt lloc de la ciutat, e man dreta del palau del bisbe, ha una torre qui és molt bella e fort e alta, de gros mur, de pedre e de calç. E ha nom la torre Geronella; e aquí és la major força de la ciutat".
Pedra, arc de mig punt i austeritat, aquestes són les principals característiques de l'arquitectura romànica a Catalunya. Durant els segles XI, XII i XIII, edificis religiosos i castells acaparen l'activitat constructiva més rellevant. Les habilitats tècniques del moment no són molt agosarades i s'aixequen construccions pesades, poc esveltes, amb murs molt gruixuts i finestres petites.
L'arc de mig punt, el que dibuixa una mitja circumferència, és un dels elements que ajuden a reconèixer el romànic. I també és l'origen de la volta de canó i la volta d'aresta, les principals formes de cobrir els espais en aquells moments.
A l'arquitectura religiosa la decoració se centra en petits detalls arquitectònics a l'exterior d'esglésies i campanars i en passatges bíblics, geomètrics o florals als capitells o als murs interns.
Catalunya conserva molts exemples d'arquitectura religiosa romànica. Entre els més senzills destaquen els edificis de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) o Sant Pau del Camp (Barcelona). A mida que avancen els anys les tècniques milloren i els edificis guanyen alçada i complexitat, com Santa Maria de la Seu d'Urgell, la Seu Vella de Lleida o la Catedral de Girona, els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Gerri, Santa Maria d'Escaladei, Sant Vicenç de Cardona o Sant Benet de Bages.
El Principat també és una terra de castells, amb edificis com el de Miravet, el de Mur, el de Cardona o el de Montsoriu.
El moviment de peregrins i mercaders fa necessària la construcció de ponts a molts indrets. S'aixequen amb pedra i generalment amb un nombre d'obertures senar. Entre els millor conservats sobresurten el Pont de Besalú, el d'Esterri d'Àneu, el de Llierca o el de Can Fumat.
En algunes ciutats també es construeixen banys àrabs, com els de Girona, que imiten l'arquitectura musulmana de l'època.
c/ Ferran el Catòlic, s/n
17004 Girona
Telèfon: 972 190 797
www.banysarabs.org
Pots visitar els banys d'abril a setembre de dilluns a dissabte de 10.00 a 19.00 hores i diumenges i festius, de 10.00 a 14.00 hores.
D'octubre a març els banys àrabs són oberts de dilluns a diumenge de 10.00 a 14.00 hores.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.