Podem construir el cel a la terra? Els humils i desconeguts creadors del Reial Monestir de Santes Creus sabien com fer-ho. Avui només ens queda observar el misteri de la pedra i preguntar-nos com és possible fer sonar música espiritual mitjançant una arquitectura sòlida, greu i austera.
A l'Alt Camp de Tarragona, al costat del riu Gaià s'eleva una de les representacions cabdals de l'arquitectura cistercenca, erigida els segles XII i XIII. Un exemple de la síntesi medieval entre els poders espirituals i els temporals. A Santes Creus, abats i reis hi compartien escenari.
Visitar el Monestir de Santes Creus és endinsar-se en segles d'austeritat, reviure un temps en què la puresa i l'allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra. Aquí és on durant més de 600 anys l'ora et labora de l'ordre dels monjos blancs, els cistercencs, va ser el pa de cada dia.
El conjunt monacal, situat al poble de Santes Creus, capital del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp), inclou església i el cimbori, dos claustres, un petit palau reial, les dependències del cenobi i el cementiri. Actualment és l'únic de la Ruta del Cister que ja no té vida monàstica.
El 1150 l'abat Pere de Valldaura (1158-1184) aprova els plànols de l'edifici seguint el model cistercenc del monestir d'on procedia, el de Santa Maria de la Grand Selva. Santes Creus manté un fort lligam amb aquesta abadia de la diòcesi de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse), enderrocada a finals del segle XVIII.
La construcció de Santes Creus es fa finalment efectiva el 1168 amb una butlla del papa Alexandre III, qui declara que la fundació religiosa depèn directament de Roma.
Santes Creus segueix el model canònic dels monestirs cistercencs, que es divideixen en 3 espais ben diferenciats i estructurats: església, claustre i dependències, és a dir, el recinte de clausura.
Les bases havien estat assentades quan l'abat Bernat de Claravall va fundar, amb monjos benedictins, el monestir de Citeaux a Borgonya (França) a finals del segle XI. L'edificació imposa un retorn als orígens amb l'austeritat, la pobresa i l'allunyament del món com a principals valors per transmetre.
Així, l'estructura del monestir s'adapta perfectament a uns monjos centrats per una banda en l'obra divina i per una altra en la seva pròpia feina a la terra.
L'església, una construcció iniciada el 1174 i oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic.
Amb planta de creu llatina, es composa de 3 naus separades per 12 sòlids pilars de secció rectangular que sostenen les voltes i 5 capelles absidals de planta rectangular. La coberta de voltes de canó que inicialment s'havia plantejat va ser finalment substituïda per la solució arquitectònica del moment: l'ogiva.
Temple sòlid, de murs de més de 3 m de gruix per l'absència de contraforts, ben propis del romànic, ofereix la sensació de lleugeresa i grandiositat gòtica amb una espectacular alçària de 22 m.
La il.luminació interior, una de les claus per aconseguir una atmosfera especial a l'interior dels temples, queda garantida amb finestres a tots els murs de l'església, inclosa la nau central. Als braços del transsepte hi destaquen 14 vidrieres del segle XIII, mentre que a l'absis hi ha el rosetó romànic, format per vitralls de colors pàl.lids. A l'altar major, el retaule barroc (1646) de Josep Tremulles va substituir el gòtic (1410) del mestre Lluis Borrassà.
Al braç sud del transsepte hi apareix l'escala dels monjos, que comunica l'església amb el dormitori dels religiosos, un camí que els facilitava l'assistència a les misses diàries: a primera hora del matí i al vespre. Sobre el creuer s'alça un cimbori octogonal gòtic coronat per una cúpula barroca de llanterna.
La façana es va començar al darrer terç del segle XII i comprèn una portalada d'arc de mig punt i un impressionant vitrall gòtic amb traceria emmarcada per un arc ogival que se situa centrat sobre l'entrada. El contrast geomètric entre totes dues obertures és representatiu dels dos estils que conviuen a tota l'edificació, una unió dinàmica entre ascetisme i grandiositat.
A partir de l'època del rei Jaume II el Just, l'altar major de l'església és flanquejat a banda i banda per dos mausoleus, formats per sarcòfags de pedra protegits per templets de pedra d'estil gòtic. Son el del rei Pere el Gran i el de Jaume II i la seva esposa Blanca d'Anjou. El mestre Bartomeu de Girona és l'arquitecte principal d'aquesta obra escultòrica adornada amb pintures policromes d'Andreu de la Torre.
Un lleó sobre el sepulcre de Jaume II i uns gossets sobre el de Blanca D'Anjou distingien ambdues tombes en una època amb un alt grau d'analfabetisme. El sepulcre del rei Pere el Gran, per la seva banda, és una gran urna de pòrfir roig provinent d'Orient. Als seus peus, dos lleons d'origen probablement mesopotàmic. Arran de terra hi ha la senzilla tomba de l'almirall Roger de Llúria, amic i servidor lleial del rei.
Del 1313 al 1341 es construeix el claustre actual sobre un claustre anterior romànic. Hi treballen el mestre anglès Reinard de Fonoll i posteriorment Guillem de Seguer.
A mesura que avancen els treballs, les filigranes son cada cop més sofisticades i l'obra inclou la primera mostra d'art flamíger a Catalunya. Es tracta d'una construcció gòtica de plena maduresa: mostra una elegància i estil únics capaços d'enlluernar el visitant, fascinat per l'esperit cistercenc, pel color de la pedra, per la forma dels arcs, per l'ornamentació dels capitells.
Figures d'animals fantàstics, rostres, oficis i escenes quotidianes elaborades a partir del segle XIII animen els capitells del claustre. És un espai de contemplació i representació simbòlica que ja s'allunya de la sobrietat promoguda els segles anteriors.
El claustre conté tombes murals de nobles catalans com Guillem II de Montcada, els germans Ponç i Pere de Cervera i famílies com la dels Queralt o els Cervelló.
Tocant a la galeria sud hi ha el templet de l'aigua i, al costat de la galeria est, una aula capitular, tots dos conservats del període romànic. Al temple, una font d'onze brocs. La sala capitular està formada per una volta de creueria sostinguda per 4 columnes cilíndriques. A les parets hi ha els bancs de pedra on els monjos descansaven mentre escoltaven la lectura diària d'un capítol de la regla benedictina. Era un espai de discussió, sempre moderada, sobre allò humà i allò diví.
L'austeritat elegant i impressionant es fa efectiva també al dormitori dels monjos situat al 1r pis. Amb dues escales que hi donen accés des del claustre i des de l'església, es tracta d'una cambra espaiosa i rectangular de 46 m de llargada que es va construir del 1191 al 1225.
El seu sostre a dues aigües amb coberta de fusta té els arcs diafragmàtics més antics de Catalunya. Aquests permeten crear una gran àrea sense columnes intermèdies amb una amplitud mai vista fins aleshores. Una solució que després es va aplicar a les Drassanes i al Saló del Tinell de Barcelona.
Actualment en aquest espai s'hi celebren concerts de música clàssica durant l'estiu.
A l'est del recinte monacal hi ha un claustre interior que data del segle XVII. En contrast amb el principal, aquest és molt humil i auster. Els seus arcs són baixos i apuntalats i la seva única ornamentació és l'arquivolta que els circumda.
Al sud-est del monestir, allunyat de l'església i a prop del claustre interior, hi ha situat el Palau Reial. Es tracta d'un petit espai, poc menor que la cambra dels religiosos, que els reis utilitzaven per fer estades curtes al monestir. La seva arquitectura és un fidel reflex del gòtic civil català del segle XIV. S'hi pot accedir tant des de l'interior com des de l'exterior del monestir.
L'aigua juga un paper clau en els monestirs del cister, ja que en principi buscaven poder-se abastir ells mateixos, sense dependre de res extern al seu recinte monacal. Les innovacions agrícoles que apliquen fan d'aquests religiosos els aigua enginyers agrònoms de l'època. Les terres àrides on s'instal·laven acabaven sent sempre terres fèrtils i productives.
Es considera Pere de Valldaura (1158-1184) com el seu abat fundador. Però el Monestir de Santes Creus té molts pares i cadascun d'ells ha deixat la seva empremta amb un canvi decoratiu, funcional o arquitectònic. La fundació del monestir s'inicia el 1150 a les terres de Valldaura, per després traslladar-se a la vall del riu Gaià.
Totes les abadies del cister segueixen una estructura i distribució arquitectònica similar, perquè cada abat transmet a les seves filials el pla constructiu que s'ha aplicat al seu propi monestir. També hi aporta la seva experiència i segueix el transcurs de les obres. No se sap si els arquitectes eren els mateixos monjos o si contractaven un mestre d'obres, però és segur que s'hi implicaven a fons i duien la comptabilitat de totes les despeses.
La primera etapa de construcció del monestir es perllonga durant 100 anys. El 1168 es comencen a bastir les principals dependències monacals. La nova església es comença el 1174, com la sala capitular i el templet, així com el primer claustre. L'any 1191 es posa la primera pedra del dormitori dels monjos; l'any 1211 es cobreix l'absis.
El recinte monacal no es dóna mai per enllestit i les transformacions s'adapten als nous temps arquitectònics i a les necessitats canviants, tant de l'ordre religiosa com de la corona amb qui està fortament relacionada. Així, El 1300 les cambres abacials es converteixen en Palau Reial, on el rei Jaume II i la seva esposa Blanca d'Anjou hi passen la Setmana Santa.
Molt poc després, l'any 1313, l'abat Pere Alegre inicia les obres del nou claustre principal gòtic i, el 1314, les del cimbori octogonal i del panteó reial. El 1640 s'inicia la construcció del nou Palau Abacial, ja fora del recinte de la clausura.
Pere el Cerimoniós (1336-1387) va impulsar l'emmurallament del recinte monacal a causa de la guerra amb Castella. Després, la seva predilecció pel Monestir de Poblet va fer que el de Santes Creus deixés de ser palau i panteó reial: les dependències palatines van tornar a destinar-se a habitacions abacials.
Durant els segles XVI i XVII el monestir va produir una intensa activitat cultural amb una biblioteca que era plena d'incunables i manuscrits entre els que es troben llibres sacres, registres notarials, recopilacions de llegendes i còpies de llibres clàssics. A la segona meitat del segle XVIII, s'acabà la urbanització de les places que donen accés al recinte.
La família Montcada, el principal llinatge de la Corona de Catalunya i Aragó, va posar la primera pedra metafòrica del monestir de Santes Creus en cedir a l'ordre religiós les seves terres de Valldaura del Vallès. Posteriorment els monjos es van traslladar a l'emplaçament actual, on es va erigir l'edificació que ha arribat fins als nostres dies i on hi descansen les restes dels Montcada.
L'abat Bernat Calbó, conseller de Jaume I el Conqueridor, a qui va acompanyar a les conquestes de Mallorca i València, va esdevenir una figura clau en les transformacions que es van fer sobre el conjunt arquitectònic de Santes Creus al segle XIII. També va ser significatiu l'impuls de l'abat Gener, gran amic del rei Pere III el Gran, que va convertir el monestir en tomba dels comtes-reis i l'abat Bonanat de Vilaseca durant el regnat de Jaume II el Just.
Amb el seu regnat (1291-1337), el monestir va assolir el màxim esplendor cultural i la seva major expansió territorial. Però abans que ell els reis ja havien considerat el monestir com un espai remarcable i ben lligat a la corona: la construcció es va iniciar en temps de Jaume I el Conqueridor (1213-1276) i el pare de Jaume II, Pere el Gran, III d'Aragó, I de València i II de Barcelona (1276-1285), va escollir el conjunt monàstic per al seu descans etern. Al monestir de Santes Creus hi ha enterrats Pere el Gran, Jaume II i la seva esposa Blanca D'Anjou, Roger de Llúria, la reina Margarida de Prades, segona esposa de Martí l'Humà, famílies nobles... tots ells personatges imprescindibles per comprendre la història de Catalunya.
Escultor i arquitecte britànic nascut el 1321 va ser un gran renovador de l'art gòtic català. El mestre, veí de Montblanc, va imprimir al claustre de Santes Creus l'estil propi del gòtic flamíger d'origen anglès. El 1341 va enllestir la decoració dels capitells i hi va deixar la signatura en forma autoretrat escultòric.
Borrassà (1360-1426) és un reconegut pintor considerat com l'introductor de l'estil gòtic internacional a Catalunya. La seva estètica es caracteritza pel joc i el contrast de llums, un fons amb profusió de detalls i riques decoracions en daurat. Fill de pintors i artesans de Girona, aviat es trasllada a Barcelona, on desenvolupa la seva carrera. El 1411 crea el retaule major de Sant Pere de Terrassa. Altres obres seves són el retaule de l'Arcàngel Sant Gabriel a la seu de Barcelona i el retaule de Sant Joan Baptista conservat al Musée des Arts Décoratifs de París.
Juntament amb Guerau Gener (1369-1410), Borrassà va pintar un dels millors retaules que existeixen a Catalunya: el Naixement de l'altar major de l'Església del Monestir de Santes Creus, que actualment conserva el Museu d'Art de Catalunya. D'estil gòtic internacional, la seva estètica es caracteritza pel joc i el contrast de llums, un fons amb profusió de detalls i riques decoracions en daurat.
Nascut a Vilafranca del Penedès el 1603, fill d'Antoni Tremulles i germà de Llàtzer Tremulles, tots dos escultors, és l'autor del bell retaule barroc de l'altar major del monestir, del 1640, que substituïa l'anterior de Gener i Borrassà.
Fill de Jaume el Conqueridor i Violant d'Hongria, Pere el Gran va tenir un regnat breu de només 9 anys degut a la longevitat del seu pare i a la seva mort prematura als 45 (1240-1285).
Un cop proclamat rei el 1276, continua amb les campanyes militars dels seus anys com a infant i conquereix Sicília, fita de la incipient expansió de la Corona d'Aragó per la Mediterrània. Abans d'això s'enfronta a la rebel·lió morisca de València i sufoca la revolta de la noblesa catalana el 1280.
Després de la campanya de Sicília, Pere el Gran és excomunicat pel papa Martí IV, que convoca una Croada contra del seu regne. Malgrat tot aconsegueix resistir a Girona l'atac dels invasors francesos.
Finalment, mor el novembre de 1285 d'una malaltia quan es disposava a atacar el seu germà, el rei Jaume II de Mallorca, aliat de França. Les restes de Pere el Gran descansen a la seva tomba de Santes Creus, la única d'un sobirà de la Casa d'Aragó que mai no ha estat profanada.
Al llarg del segle XIX Santes Creus pateix, a més de les degradacions pròpies dels materials, nombroses destrosses. Hi influeixen fets històrics com el setge dels francesos (1808-1814): els soldats saquegen el monestir en diverses ocasions, com el 1809, quan desapareix l'espasa del rei Pere el Gran.
Per altra banda, les desamortitzacions de Mendizábal posen punt i final a una forma de vida monacal autàrquica i deixen el monestir completament abandonat del 1835 al 1844, quan es crea la Comissió de Monuments. No obstant, l'organisme, depenent de l'Estat i de la Real Academia de San Fernando, no té massa interès en Santes Creus.
El cor de l'església pateix un incendi el 1836, causat per soldats carlins. El mateix any, un destacament de miquelets ataca el mausoleu reial. Els mercenaris escampen els ossos del rei Jaume II i llencen el cos de la reina Blanca al pou del Palau Reial. Ignasi Carbó, monjo de Poblet, recupera anys més tard les restes. El dur marbre de pòrfir de la tomba de Pere el Gran va resistir l'assalt.
El pare Miquel Mestre, que havia estat monjo de Santes Creus, va ser el primer artífex de la difícil i costosa reconstrucció del monestir, a partir del 1840. Recluta voluntaris i inverteix grans esforços per restaurar l'església i, el 1851, aconsegueix finançament i protecció del governador de Tarragona. A partir de 1843, les dependències exteriors dels monjos es van convertint en l'actual poble de Santes Creus.
Però els saquejos continuen (desapareixen portes, finestres, pintures, imatges, ferros, teules, rajoles, cabirons...) i el 1870, a causa d'una epidèmia de tifus, es trasllada la presó de Tarragona a l'edifici del monestir. L'església esdevé un improvisat dormitori i el claustre un pati de reclusos: n'hi havia uns 700. Van ser 2 mesos i nombrosos danys: portes tapiades, finestres cegades i la destrucció de la cel·la de Sant Bernat Calbó.
De molts dels vitralls només en quedaven els ploms que subjectaven els vidres. La primera reparació de vitralls es realitza l'any 1905. La següent reparació documentada és el 1988.
El 1921 es declara el monestir Monument Històric Nacional i es crea un patronat de Santes Creus. Són els primers passos d'una lenta recuperació de l'edifici. No és fins la dècada dels 80, amb el cenobi depenent de nou de la Generalitat catalana, quan el monestir de Santes Creus es recupera totalment i es converteix en un dels monuments més visitats de Catalunya.
Santes Creus és la fusió de l'estil de molts segles. La construcció s'inicia al XII amb el romànic i després, edificació viva, es va adaptant a les innovacions arquitectòniques i a les necessitats canviants dels seus habitants i dels monarques. Sobre el pla romànic original i una distribució pròpia dels monestirs de la seva Ordre, el conjunt arquitectònic evoluciona incorporant primer les solucions pròpies del gòtic, després del renaixement i finalment tocs de barroc.
Santes Creus integra els diferents estils, conserva els senyals del pas del temps i aconsegueix ser un model d'excel.lència. El seu claustre gòtic va representar en el seu moment una obra de maduresa. La seva harmonia, fruit de 30 anys de feina, va ser un exemple per a construccions posteriors. No obstant, l'estil predominant de Santes Creus és el cistercenc. En aquest sentit, es tracta del conjunt monacal més canònic de la Ruta del Cister a Catalunya.
Pl. Jaume el Just, s/n
43815 Santes Creus. Aiguamúrcia (Alt Camp)
Tel. 977 63 83 29
Entre el 16 de gener i el 15 de març l'horari d'obertura del Monestir de Santes Creus és de dimarts a diumenge de 10.00 a 13.00 hores i de 15.00 a 17.30 hores.
Del 16 de març al 15 de setembre, de dimarts a diumenge de 10.00 a 13.00 hores i de 15.00 a 18.30 hores.
Del 16 de setembre al 15 de gener, de dimarts a diumenge de 10.00 a 13.00 hores i de 15.00 a 17.00 hores.
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari.
Tancat els dilluns, els dies 25 i 26 de desembre i els dies 1 i 6 de gener.
Misses els diumenges a les 12.30 hores.
Hi ha la possibilitat de concertar visites guiades. Cal reservar-la prèviament al telèfon 977 63 83 29 o al 695 186 873.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.