Gairebé amagat darrera l'església de Sant Pere Nolasc, a la plaça Castella de Barcelona, apareixen 3 edificis senzills d'angles rectes i formes pures. És el conjunt del Dispensari Central Antituberculós, el primer edifici dedicat al tractament en exclusiva de la tuberculosi a Catalunya i una de les fites de l'arquitectura racionalista al Principat.
La Generalitat republicana va escollir tres arquitectes que representaven l'arquitectura moderna dels anys 30 per aixecar un edifici sanitari. No buscava floritures, sinó la millor solució tècnica a un problema que aleshores afectava molts ciutadans. I ho van aconseguir.
El Dispensari Central Antituberculós és un conjunt de 3 edificis de ciment de 4 pisos aixecats amb una planta en forma d'angle recte o ‘L'. Es troba darrera la plaça Castella, a la zona nord del barri barceloní del Raval.
La ubicació no és casual. A més de funcionar com a centre assistencial, una de les principals característiques de l'edifici quan es va aixecar, entre 1934 i 1937, va ser esponjar una zona especialment densa.
La higiene és el principal element que guia Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres Clavé a l'hora de projectar el conjunt. La tuberculosi era una malaltia mortal durant el primer terç del segle XX, amb una prevalença força elevada entre la població, i la millor manera de tractar-la i prevenir-la era posant l'èmfasi en les mesures higièniques.
Els tres arquitectes es basen en l'estudi Les noves orientacions de la lluita antituberculosa i la seva aplicació a Catalunya del doctor Lluís Sayé per aixecar el conjunt. Segons el metge, és important una correcta ventilació i circulació de l'aire, així com l'acció del sol pel tractament dels malalts.
Les directrius de l'especialista mèdic porten el trio d'arquitectes a saltar-se les ordenances municipals sobre construcció. Només així l'arquitectura s'adequa a les necessitats com a dispensari dels anys 30.
El conjunt es troba en un solar irregular. L'entrada s'obre al carrer Torres Amat i un petit jardí precedeix l'accés als edificis. Les 3 construccions són 3 volums rectangulars de ciment amb 3 pisos més un quart que és una terrassa impermeabilitzada, una solució nova a l'època. Cada edifici respon a una funció: tractament dels malalts, administració i sales de conferències.
La forma de la planta facilita la continuïtat i flexibilitat dels espais, tots ells de planta lliure. Això vol dir que l'estructura se suporta sobre un esquelet de formigó i ferro, que es revesteix amb plaques de fibrociment, vidre, ceràmica vidrada o maó.
Totes les dependències compten amb ventilació i llum natural directa. Fileres de finestres de vidre recorren les façanes, que són molt austeres, sense elements decoratius, com mana l'arquitectura racionalista impulsada per Le Corbusier.
L'any 1918 la Mancomunitat de Catalunya encarrega al doctor Lluís Sayé i Sempere que reculli dades sobre la prevalença de la tuberculosi al Principat. Això comporta la creació del Servei d'Assistència Social dels Tuberculosos de Catalunya l'any 1921, que el 1937 s'instal·la a la construcció de Sert, Subirana i Clavé.
El treball dels tres arquitectes és un encàrrec de la Generalitat republicana, l'any 1934. Però la Guerra Civil n'endarrereix la posada en funcionament, que no arriba fins al 1937. Des d'aleshores esdevé el primer centre dedicat al tractament exclusiu de la tuberculosi a Catalunya.
El 1982 l'edifici supera una rehabilitació per posar-lo al dia i més tard esdevé un centre d'atenció primària pels veïns del Raval Nord.
És un dels arquitectes catalans més internacionals, pioner de l'arquitectura racionalista i un dels fundadors del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC).
Neix a Barcelona l'any 1902, on es titula com a arquitecte el 1928. Entre 1929 i 1930 treballa amb Le Corbusier, de qui n'és un gran admirador. Durant aquests primers anys el seu llenguatge es mou entre l'avantguarda i la reinterpretació de la tradició mediterrània i les formes catalanes, amb edificis com el de Muntaner 342 (1931), la Casa Bloc (1932-1936) o el Dispensari Antituberculós de Barcelona (1935).
El 1937, amb Luis Lacasa, és l'autor del pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937. L'edifici no deixa indiferent, tant per la seva qualitat com per la defensa que la ideologia republicana dels objectes que l'omplen (entre ells, El pagès de Miró i la Font de mercuri de Calder, actualment a la Fundació Joan Miró).
Després de la Guerra Civil es trasllada als Estats Units, on s'associa amb Wiener i Schulz i treballa a diversos projectes a Sud-Amèrica. El 1953 dirigeix la facultat d'arquitectura de Harvard, fins a jubilar-se el 1968, i es converteix en un dels arquitectes més ben valorats dels Estats Units.
D'aquests anys en destaquen la seva casa a Cambridge (1958), l'ambaixada dels Estats Units a Bagdad (1955-1960), el Centre d'Estudi de les Religions Mundials de Harvard (1958-1960) o el campus de la Universitat de Boston (1960-1967). Fora dels Estats Units, projecta la Fundació Maeght a Sant Paul-de-Vence (1959-1964), l'edifici Escales Park de l'avinguda Pedralbes de Barcelona (1964-1974) o la Fundació Joan Miró (1972-1975).
El 1981 la Generalitat de Catalunya li atorga la medalla d'or i la Universitat Politècnica el títol de doctor honoris causa. El 1982 se li ret una exposició retrospectiva i el Ministeri de Cultura li concedeix la medalla d'or de Belles Arts. Mor a Barcelona el 1983.
Neix a Rosario de Santa Fe (Argentina) el 1904 i es llicencia en Arquitectura i ciències exactes. Als inicis de la seva carrera aixeca diversos edificis de cases barates a València, Cartagena, Madrid i Valladolid.
Com a membre del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) col·labora regularment amb companys com Sert i Clavé, amb qui treballa al Dispensari Antituberculós o a la casa Bloc. Participa a l'organització hospitalària comarcal de Catalunya, cosa que el porta a treballar de nou amb Torres Clavé a l'hora de reformar alguns hospitals.
Al costat de Fernando García Mercadal s'encarrega del projecte de les platges populars del Jarama i del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes de Madrid.
Nascut a Barcelona el 1906, és un dels un fundadors del GATCPAC. Al Dispensari Central Antituberculós treballa amb Sert i Subirana, amb qui també projecta la casa Bloc.
Amb altres membres del GATCPAC participa als estudis del pla Macià de Barcelona o de la Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels. Amb Sert i Antoni Bonet funda MIDVA (Mobles i Decoració per la Vivenda Actual), entitat dedicada al disseny de mobles que segueixen el corrent racionalista.
Però la seva aportació principal és durant la revolució de 1936, quan s'encarrega d'organitzar les transformacions a l'àmbit de la construcció. Com a secretari general del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya intervé a la reorganització dels serveis tècnics de l'Ajuntament de Barcelona. I com a delegat de la Generalitat a l'Escola d'Arquitectura n'expulsa la vella estructura acadèmica i replanteja l'ensenyament.
També participa a la secretaria tècnica de l'Agrupament Col·lectiu de la Construcció de Barcelona, l'empresa col·lectivitzada més important de Catalunya en nombre de treballadors. Intervé a la reorganització de la indústria de la construcció a la província de Lleida.
És comandant del cos d'enginyers, cosa que el porta a supervisar treballs de fortificacions al front durant la Guerra Civil. La tardor de 1938 s'incorpora al front, on mor en plena retirada de l'exèrcit republicà.
El seu nom està associat al tractament de la tuberculosi a Catalunya durant la primera meitat del segle XX. El 1918 se'l nomena director del Servei d'Assistència Social dels Tuberculosos i a partir de 1924 impulsa la campanya de vacunació contra aquesta malaltia respiratòria.
Ocupa diversos càrrecs a la universitat i a l'administració relacionats amb la tuberculosi, fins que amb l'explosió de la Guerra Civil s'exilia a Montevideo (Uruguay) l'any 1938. Allà continua la recerca epidemiològica sobre la tuberculosi, que més tard continua a Buenos Aires. El 1952 torna a Barcelona i dirigeix l'obra antituberculosa universitària. Entra a l'Acadèmia de Medicina i és autor de nombrosos articles sobre tisologia.
Entre 1982 i 1983 els arquitectes Mario Correa, Francisco Gallardo, Edgardo Mannino i Raimon Torres s'encarreguen de la rehabilitació del dispensari antituberculós. És un encàrrec del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat per posar al dia les instal·lacions.
El 1993 el conjunt pateix una nova rehabilitació i es converteix en centre d'atenció primària. És l'ambulatori de referència de la població del Raval Nord i atén tota mena de patologies, tot i que manté una unitat dedicada a la tuberculosi.
El Dispensari Antituberculós és un dels exemples paradigmàtics de la primera arquitectura racionalista a Catalunya. És obra de 3 membres del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), un grup d'arquitectes que va impulsar la introducció de l'arquitectura moderna al país a principis dels anys 30.
El desenvolupament de la nova arquitectura del vidre, el ferro, l'acer i el formigó originen una de les grans tendències arquitectòniques del segle XX. És el racionalisme, que durant els anys 20 i 30 estableix les bases d'una manera de construir on menys és més, on la funcionalitat i la senzillesa són la raó principal de tot edifici.
La planta lliure permet simplificar els elements constructius i jugar amb les formes. Les formes geomètriques pures són el punt de partida dels dissenys arquitectònics, que es repeteixen deixant a banda qualsevol ornament si no compleix cap funció.
El racionalisme obre un nou concepte de bellesa, lligat a l'essència, a la pròpia naturalesa de cada element. L'ús massiu del vidre converteix la llum en una nova protagonista, així com el joc entre buit i ple.
Els grans arquitectes racionalistes són Walter Gropius, Le Corbusier i Mies van der Rohe, que a Barcelona aixeca el Pavelló alemany. A Catalunya arriben de la mà del GATCPAC als anys 30, un grup de joves arquitectes meravellats per les noves condicions estètiques que dominen a Europa i als Estats Units. Josep Lluís Sert és el principal i més reconegut artífex del racionalisme a casa nostra, amb edificis com el Dispensari Antituberculós o la Fundació Joan Miró de Barcelona.
La generació següent al GACTPAC és igualment activa a l'hora d'observar i introduir al Principat allò que passa arreu del món. El racionalisme manté la seva força, però tocat per una concepció de bellesa més càlida i en sintonia amb l'entorn, com demostra Josep Lluís Coderch a edificis com la Casa Ugalde del Maresme.
C/ Torres i Amat, 8-14
08001 Barcelona
És un centre d'atenció primària, de manera que les visites no estan permeses.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.