El poder dels monjos de l'orde de Sant Bru instal·lats a Escaladei des del segle XII va ser tan important que va arribar a batejar tota una comarca: el Priorat. De l'antiga esplendor només se'n conserven les ruïnes de la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, la primera de totes les que més tard es van aixecar arreu de la Península Ibèrica.
El recinte es troba a la Vall d'Oliver, just als peus de la serra del Montsant (Tarragona), on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala recolzada sobre l'escorça d'un pi: Escaladei, l'escala cap a Deu.
Al vessant sud de la serra de Montsant, a principis del segle XII s'hi instal·la la primera comunitat de monjos cartoixans de la Península Ibèrica. Sobre un territori àrid i despoblat els cartoixans aixequen un gran monestir de 300 m de llargada per 100 d'amplada per viure-hi consagrats a l'oració en solitud i en silenci.
Sobre el sòl rocós de la zona s'estenen els cultius de vinya i oli, dos elements suposaran la dinamització comercial de tota la comarca.
Actualment, de l'antic conjunt cartoixà d'Escaladei en queden només les ruïnes, però el recorregut per l'exterior dels claustres, l'església i el refectori permet recrear la majestuositat de l'antic recinte.
El segle XI sorgeix l'orde de la Cartoixa, un moviment monàstic impulsat per Sant Bru, canonge de la catedral de Reims, per retornar l'espiritualitat i l'austeritat als estaments eclesiàstics.
L'obediència, la renúncia a qualsevol mena luxe, la castedat i el silenci són les màximes que els membres de l'orde cerquen en un recinte aïllat, dedicat exclusivament a la contemplació i a l'oració: la cartoixa.
Com era costum als conjunts religiosos de l'orde de Sant Bru, al monestir d'Escaladei s'hi distingien dues zones: la mongia o domus superior, on vivien els monjos, i la conreria o domus inferior, on s'ubicaven les dependències i els serveis que permetien als monjos autoabastir-se (cellers, estables, etc.).
La mongia és l'espai arquitectònic principal de la cartoixa, on es desenvolupa tota la vida espiritual i on es distingien 3 àrees:
- L'àrea eremítica: amb els claustres i les cel·les
- L'àrea cenobítica: incloïa l'església, el refectori, la sala capitular, el claustre i les capelles
- L'àrea dels serveis: la cuina, el rebost, l'hostatgeria, la porteria, etc.
La vida de la comunitat s'organitzava al voltant dels 3 claustres i l'església.
- Claustre gran o maior: Fou el primer claustre del conjunt format per 4 galeries que es recolzaven sobre columnes d'ordre toscà i amb coberta amb volta de creueria. Com marcava la norma de Sant Bru, a l'interior incloïa un cementiri i al voltant es distribuïen 12 cel·les on vivien els monjos.
- Claustre del Patriarca: Construït el 1333, aquest segon claustre va incorporar 12 cel·les més d'estil gòtic però mantenint l'estil auster, fidel als vots de pobresa i sobrietat propis de l'ordre.
- Pati dels Dolors: L'any 1403 el recinte s'amplia novament amb la construcció d'un pati de reduïdes dimensions darrera de l'església. Amb l'ampliació s'hi afegeixen 6 cel·les més seguint els patrons del gòtic florit de l'època, més ric i decoratiu.
- L'església: La seva construcció s'inicia entre 1203 i 1204 i es perllonga fins al 1228. Es tractava d'un edifici romànic, d'una única nau amb volta de canó apuntat i façana neoclàssica. Tenia dues sagristies i dos cors, un pels pares i l'altre pels germans cartoixans.
La cel·la era l'espai físic on el monjo cartoixà es retrobava amb Déu, en total silenci i solitud. Es tractava de petites cases envoltades de jardí que s'organitzaven al voltant dels claustres.
L'interior de la cel·la es distribuïa a partir d'una sala central, anomenada Ave Maria, que dividia l'espai en tres zones: el Cubículum, amb el menjador i el dormitori, l'oratori i les golfes, situades en un pis superior.
Als voltants de la cartoixa s'estenien els cultius de vinya i oli, els cellers, els magatzems, els estables, les granges, els molins, els forns, la impremta (una de les primeres de Catalunya), la farmàcia i altres dependències que permetien a la comunitat sobreviure de forma totalment autònoma.
Van ser els monjos cartoixans qui van portar el conreu de la vinya a la zona i van ensenyar-ne les tècniques agrícoles bàsiques. Des d'aleshores la tradició vitivinícola s'ha estès a tota la comarca del Priorat fins al nostres dies, fins a arribar a ser una de les denominacions d'origen més importants de Catalunya.
Actualment la Cartoixa d'Escaladei és un conjunt en ruïnes, amb molt pocs edificis dempeus.
La visita del recinte fa un recorregut exterior pels 3 claustres, l'església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d'història d'un dels monestirs medievals més importants de Catalunya.
El monestir d'Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El monarca cedeix als cartoixans unes terres de l'actual municipi de Poboleda, on els primers monjos de Sant Bru i eremites del Montsant arriben l'any 1194.
La reina Sança i el seu fill, Pere I, donen la Vall d'Oliver, emplaçament proper a Poboleda on s'aixeca el monestir. Segons la llegenda els religiosos escullen la vall perquè és just el lloc on un pastor havia somiat com uns àngels pujaven i baixaven del cel gràcies a una escala molt alta recolzada sobre l'escorça d'un pi. Aquesta revelació dona el nom al monestir: Escaladei, l'escala cap a Déu.
En actiu durant 600 anys, l'arquitectura del monestir s'adapta a les necessitats de cada moment, fidel als corrents estilístics imperants. A més, participa a la fundació de les cartoixes de Sant Pol de Mar (1269), de Miraflores (Castella, 1442), de Nostra Senyora de les Fonts (Aragó, 1507) i de la cartoixa que duu el mateix nom a Èvora (Portugal, 1585).
L'església de Santa Maria es comença a construir entre 1203 i 1204 i s'acaba el 1228, igual que el claustre gran i les primeres 12 cel·les pels monjos. El poder del monestir aviat és una realitat i al 1228 Poboleda, la Morera, Torroja i Gratallops ja queden sota el seu domini.
El 1333 s'acaba el segon claustre, amb 12 noves cel·les i costejat per l'infant Joan d'Aragó. El 1430 Berenguer Gallard mana construir un tercer claustre amb 6 cel·les més: ja en són 30, el màxim nombre de religiosos que arriba a tenir el monestir. El Segrià i les Garrigues queden sota domini del priorat.
El segle XVI comencen les ampliacions del conjunt, que s'allarguen fins al segle XVIII. Durant tots aquests anys la cartoixa és un centre cultural de primer ordre i en sobresurt l'anomenada escola de pintura d'Escaladei, dirigida per Joaquim i Josep Juncosa, que decora algunes de les noves construccions del conjunt.
La cartoixa viu un moment de màxim esplendor, en part també gràcies a la producció i comerç del vi i l'aiguardent que preparen els monjos.
Després de la Guerra de Successió (1714) el conjunt és el refugi dels defensors de l'arxiduc Carles III i durant la Guerra del Francès (1808-1814) els francesos embarguen els béns del monestir.
Entre 1820 i 1823, amb el Trienni Liberal, desamortitzen les propietats de la comunitat per primer cop. El 1823 els religiosos recuperen el monestir, però només 12 anys més tard l'abandonen definitivament i el recinte és cremat i saquejat. L'any 1843 es subhasten públicament els últims béns que havien sobreviscut als saquejos.
El 1980, després de gairebé un segle i mig d'abandonament, el conjunt de les ruïnes de la Cartoixa d'Escaladei es declara Bé d'Interès Nacional i el 1989 es dóna a la Generalitat.
Finalment l'any 1993 el recinte s'obre al públic.
És el primer rei de Catalunya i Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Neix el 1154 i assumeix la corona de ben jove. Durant el seu regnat la Vall d'Aran queda sota el domini reial i el Casal de Barcelona consolida la seva hegemonia sobre la resta de comtats catalans.
Gràcies a diversos acords, aconsegueix dominar des de Niça fins a l'Atlàntic. També intenta annexionar-se Navarra, però no ho aconsegueix, i tampoc surt ben parat de l'enfrontament amb Castella. És el responsable de les primeres penetracions catalanes a Sardenya. Mor a Perpinyà al 1196.
Hereta del seu pare la passió per la pintura. Neix a Cornudella de Monsant al 1631 i comença pintant temes mitològics fins que es fa monjo cartoixà a Escaladei, on s'encarregarà de decorar la sala capitular. Més tard s'instal·la a la Cartoixa de Montalegre, on pinta la capella del sagrari, i torna a Escaladei. El prior del monestir l'envia a Roma a estudiar i al 1678 se'n va a Mallorca, castigat per la Inquisició, on treballa a la Cartoixa de Valldemosa.
Amb el retorn a Escaladei topa de nou amb el Sant Ofici, però obté el perdó del Papa a canvi de retirar-se a la vida eremítica. Se'l considera el principal nom de l'escola d'Escaladei, al costat del seu cosí Josep Juncosa.
Les primeres ampliacions de la Cartoixa d'Escaladei arriben aviat, amb la construcció del segon claustre i les 12 noves cel·les l'any 1333. El 1403 un nou claustre i 6 cel·les més permeten acollir els 30 monjos que aleshores habiten la cartoixa.
Però és entre els segles XVI i XVIII quan es duu a terme una reforma més profunda, que amaga l'aire medieval del monestir sota la influència del Renaixement, el Barroc i el Classicisme.
El pati d'entrada, l'edifici dels serveis, la capella de Sant Bru, l'hostatgeria, la porteria, la placeta de l'església i el sagrari són d'aquests anys.
Al segle XVII també es reforma el claustre gran i l'església, que s'amplien i es redecoren seguint el gust classicista. En concret l'església es revesteix de marbre (l'original era de pedra vermellosa), s'hi alcen noves sagristies i capelles i a la façana s'aixeca una tàpia amb un rosetó ovalat. L'arc de l'entrada i el portal de la Mare de Déu, també són del segle XVII.
Amb l'obertura al públic es reconstrueix una de les cel·les dels monjos, l'any 1998. Entre 2006 i 2008 la cartoixa se sotmet a un pla director dirigit per Francesc Tarrats que reconstrueix les cel·les i fa més entenedor el recorregut de les visites guiades que es duen a terme al monestir.
L'Arxiu Històric Nacional de Madrid conserva la major part de documents de l'arxiu d'Escaladei, tot i que una part de la biblioteca conventual és a Montserrat des de 1921. La Bíblia de Joan d'Aragó es troba a l'Arxiu Capitular de Tarragona i també s'han conservat dos llibres manuscrits del segle XVII, un sobre la cuina i l'alimentació dels cartoixans i l'altre sobre les obligacions dels frares llecs.
Al llarg dels segles la Cartoixa d'Escaladei va ser objecte constants transformacions arquitectòniques que reflecteixen les tècniques constructives i els estils imperants en cada moment.
Si bé les construccions originals són a cavall entre el romànic i el gòtic, la gran remodelació del recinte iniciada al segle XVI porta els aires renaixentistes i barrocs al monestir.
Pedra, arc de mig punt i austeritat, aquestes són les principals característiques de l'arquitectura romànica a Catalunya. Durant els segles XI, XII i XIII, edificis religiosos i castells acaparen l'activitat constructiva més rellevant. Les habilitats tècniques del moment no són molt agosarades i s'aixequen construccions pesades, poc esveltes, amb murs molt gruixuts i finestres petites.
L'arc de mig punt, el que dibuixa una mitja circumferència, és un dels elements que ajuden a reconèixer el romànic. I també és l'origen de la volta de canó i la volta d'aresta, les principals formes de cobrir els espais en aquells moments.
A l'arquitectura religiosa la decoració se centra en petits detalls arquitectònics a l'exterior d'esglésies i campanars i en passatges bíblics, geomètrics o florals als capitells o als murs interns.
Catalunya conserva molts exemples d'arquitectura religiosa romànica. Entre els més senzills destaquen els edificis de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) o Sant Pau del Camp (Barcelona). A mida que avancen els anys les tècniques milloren i els edificis guanyen alçada i complexitat, com Santa Maria de la Seu d'Urgell, la Seu Vella de Lleida o la Catedral de Girona, els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Gerri, Santa Maria d'Escaladei, Sant Vicenç de Cardona o Sant Benet de Bages.
El Principat també és una terra de castells, amb edificis com el de Miravet, el de Mur, el de Cardona o el de Montsoriu.
El moviment de peregrins i mercaders fa necessària la construcció de ponts a molts indrets. S'aixequen amb pedra i generalment amb un nombre d'obertures senar. Entre els millor conservats sobresurten el Pont de Besalú, el d'Esterri d'Àneu, el de Llierca o el de Can Fumat.
En algunes ciutats també es construeixen banys àrabs, com els de Girona, que imiten l'arquitectura musulmana de l'època.
L'arquitectura gòtica es desenvolupa a Europa des de meitats del segle XII i fins al XVI com a resposta a una relació més propera entre la divinitat i l'home. Els avenços tècnics eleven i alleugeren les construccions, gràcies a la flexibilitat que permet l'arc apuntat. Així, els murs s'aprimen i s'hi obren grans finestrals coberts amb vitralls que omplen les naus de colors.
Però el gòtic que es desenvolupa a Catalunya és diferent al corrent d'arreu d'Europa. Arriba més tard, a l'últim quart del segle XIII, i s'allarga fins al XVI.
L'arquitectura gòtica catalana presenta, evidentment, trets comuns amb el gòtic internacional, però diverses influències el fan diferent: és una arquitectura sòbria, amb una austeritat de línies i formes totalment allunyada del decorativisme internacional. Als edificis religiosos els espais són més unitaris, diàfans i tendeixen a l'horitzontalitat. Bons exemples d'això són Santa Maria del Mar, la Catedral de Girona, la Catedral de Tarragona o la Seu Vella de Lleida o el Monestir de Santa Maria de Pedralbes.
És molt freqüent que el gòtic se superposi al romànic, perquè les construccions s'allargaven molts anys, com demostren el Monestir de Sant Feliu de Guíxols o el d'Escaladei.
Palaus, castells, llotges, hospitals, universitats, ajuntaments, drassanes i habitatges configuren el principal repertori de l'arquitectura civil gòtica. A Barcelona mereixen una atenció especial les Drassanes, la Casa de l'Ardiaca, el Museu Picasso (antic Palau Berenguer d'Aguilar). Fora de la capital catalana sobresurt el Castell de Montsoriu.
La línia corba, el moviment, la tensió i l'explosió ornamental caracteritzen l'art i l'arquitectura dels segles XVI-XVII. Són els anys del barroc, dominats pels excessos i la recerca d'escenaris teatrals, amb una gran capacitat per impactar el visitant.
Itàlia es manté com a bressol del barroc, si bé l'Europa central també hi juga un paper destacat a l'hora d'explotar-lo. Els edificis parteixen de plantes poc convencionals, ovalades, circulars o el·líptiques on el moviment i els jocs llum-ombra són clau. Els murs s'omplen d'elements decoratius que generen ritmes diversos, així com d'afegits d'estuc que augmenten les possibilitats ornamentals.
A Catalunya són testimonis del barroc alguns elements dels monestirs de Sant Feliu de Guíxols, d'Escaladei i de Poblet, la façana de la Catedral de Girona i de la Universitat de Cervera o el palau de la Virreina i l'església de la Mercè de Barcelona.
Camí de la Cartoixa, s/n
43379 Escaladei
La Morera de Montsant (Tarragona)
Tel. 977 827 006
Entre l'1 d'octubre i el 31 de maig els horaris de visita de la cartoixa són de 10.00 a 13.00 hores i de 15.00 a 17.00 hores. De l'1 de juny al 30 de setembre, de 10.00 a 13.00 hores i de 16.00 a 19.00 hores. El recinte tanca els dilluns no festius, el 25 i 26 de desembre i l'1 i 6 de gener.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.