Per tristesa, per fidelitat, per vocació o per supervivència, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. Tenia poc més de 30 anys i fins a la seva mort es va tancar al monestir que ella mateixa va fundar el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir, a Pedralbes. 37 anys aïllada, amb l'única companyia de les monges clarisses i l'arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes, a Barcelona, es va aixecar en només 13 mesos i conté un dels claustres més grans del món. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada al segle XIV, es va construir en molt pocs anys. Per aquest motiu, el recinte presenta una gran homogeneïtat arquitectònica d'estil gòtic.
Està format per l'església, el claustre i les dependències habituals dels monestirs, entre les que destaca la petita capella de Sant Miquel. Per sort, el pas del temps no l'ha malmès i gràcies a les continuades tasques de restauració i conservació, el podem visitar pràcticament igual a com el va deixar la reina Elisenda.
L'església consta d'una sola nau, envoltada per capelles laterals, i està coberta amb voltes de creueria. A un extrem hi ha l'absis amb l'altar, on hi havia un retaule de Jaume Huguet, avui desaparegut. A l'altre extrem hi ha el cor, dividit en 3 nivells: l'inferior i el superior, destinat a les pregàries de les monges clarisses i el central, reservat als frares franciscans.
Des de l'interior del temple, es poden observar els vitralls gòtics que, tot i que se'n desconeixen els autors, són considerats dels més importants de Catalunya, tan per la seva antiguitat com per la seva bona conservació. Els més representatius són el grup de 7 vitralls que ocupen la capçalera de l'església.
La reina Elisenda de Montcada descansa, des de 1364, entre l'església i el claustre del monestir.
El sepulcre és una tomba bifrontal que representa les seves dues cares: des de l'església se la veu vestida i coronada com a reina, amb parts policromades i acompanyada per escultures de marbre. I des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà. Les escultures que l'envolten són de terracota.
Es desconeix qui va ser l'autor del sepulcre, però se sap que quan la reina va fer el testament ja estava acabat.
El claustre del Monestir de Pedralbes és dels més grans del món. De planta quadrada, cada costat fa 40 m i està format per arcs amplis i nombroses columnes de pedra gironina. Els capitells d'aquestes columnes estan decorats amb l'emblema dels reis d'Aragó i la casa dels Montcada.
El claustre consta de 3 pisos: els dos primers són del segle XIV, mentre que l'últim es va acabar de construir l'any 1412.
Al voltant del claustre es va construir el convent de les monges clarisses. Des d'aquest espai obert s'accedeix a les estances del monestir. Les més representatives són:
- la sala capitular: és l'estança on es reunia la comunitat de monges, il·luminada gràcies a uns vitralls datats del segle XV.
- la cuina: és una habitació molt senzilla, amb el sostre alt i una llar de foc a terra que es va utilitzar fins al 1983. Avui en dia s'hi desenvolupen activitats gastronòmiques pels visitants.
- el dormitori: és l'actual museu. S'hi exposen els tresors del monestir, amb més de 2.500 peces d'època medieval.
- les Procures: són les sales on es guardaven les eines del camp. A l'època de la Reina Elisenda, en aquestes estances hi havia un celler que es comunicava amb l'hort que abastia la comunitat i també s'hi guardava el bestiar.
- Les cel·les d'oració: són els espais individuals on les monges realitzaven les seves pregàries.
Al voltant del claustre s'hi van construir uns petits espais per l'oració individual d'algunes religioses. Cada cel·la era decorada en funció del gust i les possibilitats econòmiques de la monja que la utilitzava.
Entre totes, la capella de Sant Miquel és la més destacada. Era la capella de l'abadessa Francesca ça Portella, neboda de la reina Elisenda. L'any 1343, va demanar al mestre Ferrer Bassa, el pintor reial, que recreés escenes religioses dins la seva cel·la.
Ferrer Bassa va utilitzar tècniques que en el seu moment es consideraven d'avantguarda: les pintures murals de la capella estan fetes a l'oli i no al fresc, com era habitual, introduint així un nou corrent artístic: el trescento italià.
Les pintures es divideixen en dues franges horitzontals amb set escenes cadascuna: a la part superior es representa la passió de Crist i a la inferior passatges de la vida de la Mare de Déu. Als laterals s'hi representen 15 sants.
Entre la Baixada i la Plaça del Monestir hi ha el Conventet, la construcció on s'allotjaven els frares franciscans que s'ocupaven de l'assistència espiritual de les monges. És un edifici senzill amb un petit claustre construït el 1329. Aquest espai, actualment separat de la resta del recinte, va ser reformat l'any 1919 per Enric Sagnier, arquitecte que hi va incorporar elements romànics provinents de Besalú.
L'origen del monestir està lligat a la vida de la reina Elisenda de Montcada. Es casa l'any 1322 amb el rei de la corona catalano-aragonesa Jaume II. Ell és un home gran, per la qual cosa Elisenda decideix retirar-se de la vida mundana quan quedi vídua.
Els reis van col·locar la primera pedra del futur monestir el 26 de març de 1326, el qual es consagraria només 13 mesos més tard amb grans cerimònies. Aquest mateix any, el 1327, el rei Jaume II el Just mor. Tal i com estava previst, la reina Elisenda s'instal·la al monestir on s'hi fa construir un petit palau que ordena enderrocar després de la seva mort.
El monestir va començar amb 14 monges clarisses. Aquestes eren filles de la noblesa barcelonina i aviat van arribar a la cinquantena.
La reina Elisenda va participar activament en la presa de decisions de la comunitat religiosa i al mateix temps, va seguir vinculada a la Cort, aconseguint que el Consell de Cent, òrgan gestor de la ciutat, es convertís en protector del Monestir de Pedralbes.
El benestar econòmic del convent estava garantit, a més, gràcies a les relacions d'intercanvi que es van forjar durant el segle XIV amb les riques famílies de Sarrià.
La Guerra dels Segadors (1640) obliga les monges a abandonar el recinte provisionalment. Aquest fet provoca la primera reconstrucció del claustre l'any 1645, malmès a causa de la guerra.
Segles més tard, després de la crema de convents de Barcelona de 1835, les religioses tornen a marxar i la comunitat es dispersa durant 3 anys.
El 1931 l'Estat espanyol declara el recinte del monestir Monument Històric Artístic. I amb la Guerra Civil queda a mans de la Generalitat, que el 1938 hi instal·la el Dipòsit General d'Arxius per salvar-lo de les lluites.
La cura de les monges clarisses, les donacions de les classes altes i, fins i tot, els favors del Consell de Cent, han donat forma a un monestir ric en objectes i obres d'art de l'època medieval.
El 1949 una part del monestir s'obre al públic, però no és fins l'any 1983 que s'inaugura oficialment el Museu-Monestir de Pedralbes. Anys més tard, al 1999, el museu passa a formar part del Museu d'Història de la Ciutat. La transformació del monestir en museu s'encarrega a l'arquitecte Ricardo Bofill i entre 1989 i 2004, s'hi instal·la una petita part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza.
A banda de les valuoses obres d'art, el monestir conserva els objectes que les monges clarisses utilitzaven en el seu dia a dia. Mobles, ceràmica, orfebreria, teixits i ornaments litúrgics, així com un arxiu de documents gairebé intacte. En total, més de 2.500 objectes que ens expliquen com era la vida quotidiana i religiosa en aquest monestir.
Era filla d'una de les famílies més influents de l'època, els Montcada. El dia de Nadal de 1322 es converteix en la quarta i última esposa del rei Jaume II el Just. Però el matrimoni tindria els dies comptats a causa de la precària salut del monarca i la seva avançada edat. Cinc anys més tard, ella queda vídua i es retira al monestir que havia fet aixecar, el Monestir de Pedralbes. Hi viu 37 anys, fins a la seva mort.
Va ser una dona molt influent fins i tot un cop retirada de la vida mundana: pel seu vincle amb la Cort, aconsegueix que el Consell de Cent sigui protector del monestir.
És el principal pintor català de la primera meitat del segle XIV. El 1333 introdueix la pintura italiana a Catalunya que, amb Giotto com a principal representant, comença a abandonar els trets idealitzats del gòtic per fer-se més realista. El 1324 li encarreguen la decoració dels murs de dues capelles de l'església antiga de Sitges, però el seu talent s'esplaia a la capella de Sant Miquel del monestir de Pedralbes, pintada a l'oli l'any 1346. El seu fill, Arnau Bassa, el relleva després de la seva mort.
És un dels arquitectes modernistes més prolífics. Neix a la Ciutat Comtal el 1858. A la capital catalana hi dissenya més de 30 edificis sota la influència de Gaudí i l'arquitectura medieval. Es converteix en un dels arquitectes preferits per la burgesia i entre 1903 i 1905 és l'arquitecte oficial de l'abadia de Montserrat. Més tard ho serà de la Catedral de Barcelona.
Entre els seus edificis més rellevants sobresurten el Palau de Justícia de Barcelona (1887-1898, amb Domènech Estapà), el Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo (1902-1960) o la seu central de la Caixa de Pensions de Barcelona (1914-1917). Al monestir de Pedralbes incorpora uns afegits a l'edifici del Conventet.
Apreciat o rebutjat, en molts casos els projectes de Ricardo Bofill susciten polèmica. Nascut al 1939, el seu pare ja era arquitecte i constructor i sembla que la família paterna prové de Guillem Bofill, mestre d'obres de la Catedral de Girona al 1404.
L'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona l'expulsa al 1957 per culpa de les seves activitats polítiques i continua els estudis a Ginebra. El 1963 crea el Taller d'Arquitectura, un estudi multidisciplinar on arquitectes, enginyers i sociòlegs elaboren projectes d'arreu del món pensant en les característiques de cada lloc. 15 anys més tard n'obre un altre a París.
Bofill és un dels autors més destacats de l'arquitectura postmoderna, amb construccions arreu del món i de tipologia molt diversa. S'encarrega de convertir el Monestir de Pedralbes en museu (1989-1993) i és el responsable de desenes de projectes diversos com l'ampliació de l'aeroport de Barcelona (1988-1991), el santuari de Meritxell a Andorra (1974), el celler Château Lafite a Bordeus (1986), l'edifici Shiseido de Tòquio (2001) o la seu de l'empresa JP Morgan a Chicago (2003).
Un dels principals atractius del monestir és el bon estat amb què s'ha conservat. Des de la seva creació s'hi han fet algunes modificacions i s'hi ha afegit alguna construcció, però pràcticament el podem veure com les monges que hi van viure al segle XIV.
Una de les primeres intervencions al recinte és el Conventet, creat l'any 1329. L'arquitecte Enric Sagnier el reforma l'any 1919 i incorpora elements romànics procedents de la desapareguda església de Santa Maria de Besalú. Actualment l'edifici és propietat de la família Gòdia.
El 1645 el claustre necessita una reconstrucció, per l'abandonament que pateix per culpa de la Guerra dels Segadors (1640-1652). Més tard, a finals del segle XVIII s'hi construeix la cripta, on encara ara s'hi enterren les monges que viuen a la comunitat.
A l'església, el cor estava separat de la resta de l'espai amb una paret que gairebé arribava a les voltes fins al segle XIX. El 1894 s' enderroca el mur del cor superior i es dobla el gruix de l'inferior per suportar el pes de l'orgue.
Als anys 80 del segle XX gairebé tot el recinte passa a mans de l'Ajuntament de Barcelona, que l'obre al públic el 1983. Això porta les monges a traslladar-se a un nou convent situat on hi havia l'antic hort.
El 1989 l'arquitecte Ricardo Bofill remodela una part del conjunt perquè s'hi pugui instal·lar una part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, amb peces dels segles XIII-XVIII que s'exposen a partir de 1993. L'any 2004 aquesta col·lecció es trasllada al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
Com que es va construir molt ràpidament, el Monestir de Pedralbes és un conjunt pràcticament unitari. Ha sabut preservar els trets característics de l'arquitectura gòtica, cosa que el converteix en un testimoni molt valuós del seu temps. A més, el monestir compta amb el claustre més gran del món.
L'arquitectura gòtica es desenvolupa a Europa des de meitats del segle XII i fins al XVI com a resposta a una relació més propera entre la divinitat i l'home. Els avenços tècnics eleven i alleugeren les construccions, gràcies a la flexibilitat que permet l'arc apuntat. Així, els murs s'aprimen i s'hi obren grans finestrals coberts amb vitralls que omplen les naus de colors.
Però el gòtic que es desenvolupa a Catalunya és diferent al corrent d'arreu d'Europa. Arriba més tard, a l'últim quart del segle XIII, i s'allarga fins al XVI.
L'arquitectura gòtica catalana presenta, evidentment, trets comuns amb el gòtic internacional, però diverses influències el fan diferent: és una arquitectura sòbria, amb una austeritat de línies i formes totalment allunyada del decorativisme internacional. Als edificis religiosos els espais són més unitaris, diàfans i tendeixen a l'horitzontalitat. Bons exemples d'això són Santa Maria del Mar, la Catedral de Girona, la Catedral de Tarragona o la Seu Vella de Lleida o el Monestir de Santa Maria de Pedralbes.
És molt freqüent que el gòtic se superposi al romànic, perquè les construccions s'allargaven molts anys, com demostren el Monestir de Sant Feliu de Guíxols o el d'Escaladei.
Palaus, castells, llotges, hospitals, universitats, ajuntaments, drassanes i habitatges configuren el principal repertori de l'arquitectura civil gòtica. A Barcelona mereixen una atenció especial les Drassanes, la Casa de l'Ardiaca, el Museu Picasso (antic Palau Berenguer d'Aguilar). Fora de la capital catalana sobresurt el Castell de Montsoriu.
Baixada del Monestir, 9
08034 Barcelona
Tel.: 93 256 34 34
Entre l'1 d'octubre i el 31 de març els horaris de visita del recinte són de 10.00 a 14.00 hores de dimarts a diumenge.
De l'1 d'abril al 31 de març, de 10.00 a 17.00 hores, també de dimarts a diumenge.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.