Estratègia militar i culte religiós s'uneixen al cim més alt de Cardona. A 585 m sobre el nivell del mar, des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona dominen la comarca i controlen les salines.
La bellesa del conjunt, gairebé immune al pas del temps, i el seu valor arquitectònic han convertit el recinte de Cardona en un dels millors testimonis de la Catalunya medieval. Actualment el castell és un Parador Nacional i l'església escenari de festivals de música i dansa.
L'emplaçament del castell i la col·legiata de Cardona no és casual. Estan situats dalt d'un turó al centre de Catalunya, tot dominant la conca central del riu Cardener, la Vall Salina de Cardona i fins i tot s'arriben a contemplar els Pirineus. El conjunt medieval es divideix entre els pavellons senyorials i la canònica de Sant Vicenç.
El castell és un exemple de fortificació militar medieval. S'aixeca el 886 sota les ordres del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, però no es completa fins uns segles més tard. Dels elements més destacats del primer edifici del segle IX només en queda la Torre de la Minyona, una fortificació cilíndrica d'uns 15 m d'alçada i 9,80 m de diàmetre.
Diu la llegenda que dins la torre hi van tancar una filla del vescomte de Cardona, amb pa i aigua com a únics aliments, per haver-se casat en secret amb l'alcaid moro de Maldà. A més de la torre, més endavant el castell es reforça amb la construcció de 7 baluards amb 8 torres.
L'església de Sant Vicenç és un edifici clàssic del primer romànic català. Aixecada amb pedra, és una construcció molt austera i força gran per l'època (fa més de 19 metres d'alçada).
Es tracta d'una planta de creu llatina, amb 3 naus cobertes amb volta de canó, 3 absis amb quart de volta i un petit transsepte. Un atri precedeix l'accés a l'interior de l'església, sobre el qual hi ha una àmplia tribuna (un element d'herència carolíngia) des d'on seguien les litúrgies els nobles del castell.
Sota el presbiteri s'amaga la cripta de Sant Jaume, dividida també amb 3 naus i coberta amb volta d'aresta. En origen dins la cripta hi havia un altar consagrat a Sant Jaume i més tard va acollir les relíquies de Sant Vicenç.
L'exterior de l'església és tan auster com l'interior. La façana principal és llisa, amb 5 cinc portes d'accés amb arc de mig punt. Les façanes nord i sud també tenen un accés. Les arcuacions cegues típiques del romànic de la Llombardia recorren l'edifici, a excepció de la façana principal.
Els orígens del castell i la canònica de Sant Vicenç arrenquen amb el rei Lluís I el Pietós de França. Ell ordena ocupar i fortificar el turó de Cardona abans d'entrar a Barcelona i formar la Marca Hispànica, la frontera de l'imperi carolingi amb l'Al-Andalus.
L'edifici s'abandona amb la revolta d'Aissó (826), quan un noble got amb l'ajut dels musulmans arrasa el Vallès i intenta assetjar Barcelona i Girona. La vida torna a Cardona el 880, quan Guifré I repobla la zona.
La primera constància escrita d'una església dedicada a Sant Vicenç Màrtir al recinte de la fortificació és de l'any 980. Però d'aquesta primera construcció no se n'ha conservat pràcticament res. La col·legiata actual és una reconstrucció que comença cap el 1019 i que es consagra l'any 1040.
Des d'aleshores el temple acull regularment una comunitat de canonges, que viuen sota el patrocini i la protecció dels senyors del castell. Aquesta comunitat fa que durant el segle XI el recinte ja sigui un nucli urbà destacat.
Entre els segles XI i XV el castell és la residència dels senyors de Cardona, una de les famílies més poderoses de la Catalunya medieval. Poc després de la consagració de l'església, els caps del casal de Cardona juren davant l'altar major i en presència de l'abat el seu títol com a vescomtes.
A partir del segle XII els nobles s'enterren a la col·legiata, al pati d'accés. Per aquest motiu fan decorar els murs amb un cicle iconogràfic sobre la vida de Crist. Més tard els senyors seran enterrats a l'interior del temple, sota el creuer. A l'església hi ha sepultats fins a 23 membres de la nissaga dels Cardona.
A finals de segle XVI la família Cardona abandona el castell a favor de Barcelona i l'edifici es converteix en la presó del ducat. L'any 600 la fortalesa actualitza el seu sistema de defensa i es construeixen els 7 baluards que envolten el castell.
Durant la Guerra de Successió, Cardona esdevé un símbol de la resistència dels seguidors de l'arxiduc Carles davant els defensors de Felip d'Anjou. El castell és l'última fortalesa que es rendeix a les tropes borbòniques i cau després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
Un cop acabada la guerra el recinte es manté com a plaça militar i el 1794 els soldats obliguen els últims canonges que queden a marxar, transformant l'església en magatzem.
Les millores de l'artilleria i de les vies de comunicació durant el segle XIX deixen obsoletes les mesures defensives del castell fins que l'any 1903 se'n suprimeix la comandància.
El 1931 la col·legiata es declara monument nacional. Anys més tard Orson Welles, captivat per la bellesa del recinte, roda la pel·lícula Campanades a mitjanit (1965) a les ruïnes del castell. El rodatge contribueix a dinamitzar la zona fins que al 1976 l'antiga fortalesa es converteix en Parador Nacional.
Des de 1996 la col·legiata de Sant Vicenç és l'estudi de gravació de molts treballs discogràfics del músic Jordi Savall i des de l'any 2004 s'hi celebra Més Dansa, el Festival de Dansa Contemporània de Cardona.
Rei d'Aquitània amb només 3 anys i emperador dels francs, és el quart fill de Carlemany i d'Hildegarda, nascut el 778. De part del seu pare rep la missió de controlar les fronteres amb els sarraïns a Espanya, cosa que el porta a incorporar territoris com Girona, Cerdanya i l'Alt Urgell dins el territori de la Marca hispànica. El 798 ordena l'ocupació i fortificació de Cardona per preparar l'assalt a Barcelona, però abans destrueix i devasta Lleida i Osca, sota domini sarraí. Amb la conquesta de Barcelona Lluís I atorga a la ciutat un règim especial, creant una administració pròpia i nomenant com a primer comte de Barcelona el comte de Berà.
Entre 804 i 809 organitza diverses expedicions contra territoris musulmans, però sense èxits importants. L'any 814, amb la mort de Carlemany, Lluís I es converteix en emperador, heretant la totalitat de l'imperi carolingi. Amb la seva mort, el 20 de juny de 840, els seus 3 fills es reparteixen els seus dominis.
Nascut el 840, Guifré I de Barcelona, conegut com el Pilós, és el principal responsable del repoblament de la Catalunya central, devastada i gairebé deserta per la incursió sarraïna. El repoblament comença per la Vall de Lord i continua pel Ripollès, Osona i el Bages, fins a la frontera entre les conques del Llobregat i del Segre. També és el responsable de la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (879) i de Sant Joan de les Abadesses (887).
Compte d'Urgell i Cerdanya i posteriorment de Barcelona, Girona, d'Osona i de Conflent, va ser fundador de la dinastia nacional catalana, instaurant l'herència dels comtats de Barcelona per transmissió familiar.
Tot i que és un dels grans personatges de la història de Catalunya, durant el segle XIX se n'exageren les seves virtuts. De fet, la llegenda segons la qual Guifré, ferit de mort, dibuixa la futura bandera i l'escut de Catalunya, no és certa. Guifré mor lluitant contra els sarraïns l'11 d'agost de 897 al Solsonès, i les seves restes descansen al Monestir de Ripoll.
És un dels llinatges més antics i més importants de la noblesa catalana. Els orígens provenen dels vescomtes d'Osona, amos del castell de Cardona que l'any 1062 prenen la denominació de vescomtes de Cardona. Però el cognom Cardona no s'adopta de forma sistemàtica fins a mitjans del segle XII, amb la família dels Claramunt. Les línies legítimes del llinatge es mantenen fins a mitjans del segle XVIII, tot i que se'n reconeixen 3 branques principals: el vescomtat de Cardona, el comtat de Cardona i el ducat de Cardona.
Diversos membres de la família participen a la conquesta de Sardenya i en diferents moments de la història, gràcies a acords i casaments, són amos de Mallorca, barons de Sant Mori, Vilaür, Bellcaire d'Empordà i la Tallada d'Empordà o prínceps del Sacre Imperi austríac.
El seu poder econòmic durant l'edat mitjana prové en gran part del control de les mines de sal de la zona.
Nascut a Barcelona el 21 de desembre de 1850, a més d'arquitecte va ser historiador, professor, humanista i polític. Al costat d'altres professionals contemporanis com Josep Puig i Cadafalch va desenvolupar una manera de construir que no es limitava a fer edificis funcionals, sinó que cadascun d'ells plasmava el sentiment de catalanitat.
El popular article En busca de una arquitectura nacional, escrit per Domènech i Montaner i publicat a La Renaixensa l'any 1878, es va convertir en una declaració de principis de com havia de ser l'arquitectura del seu moment. L'arquitecte reclamava una construcció que recuperés els estils històrics a través de les noves tècniques arquitectòniques.
Domènech i Montaner va ser un erudit de l'arquitectura catalana. Com a historiador la seva tasca com a recuperador del passat medieval de Catalunya és molt important. Durant anys va estudiar i documentar destacats monuments romànics, com Santa Maria i Sant Climent de Taüll, Sant Pere del Burgal o Sant Vicenç de Cardona. També va estudiar la vila de Centcelles, que va considerar un baptisteri tardorromà.
Les seves obres combinen les fórmules constructives més avançades amb el gust per la natura, la línia corba i el passat medieval. Al costat del Palau de la Música també són molt representatius el Castell dels Tres Dragons (actual Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella), l'Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu o la Casa Fuster a Barcelona, l'Institut Pere Mata de Reus o altres projectes a Olot i Canet de Mar.
La primera transformació del recinte monumental de Cardona és la construcció de la col·legiata durant la primera meitat del segle XI. La construcció substitueix una primera església, també dedicada a Sant Vicenç Màrtir, que existia el 980.
Al llarg dels anys el castell millora les seves estratègies defensives, però la gran obra de transformació és fa l'any 1693, quan es reforça amb la construcció de 7 baluards, amb 8 torres, que envolten tot el conjunt. Poc a poc el castell es converteix en una caserna militar i després de la Guerra de Successió els soldats transformen l'església en magatzem, una funció que es manté fins al 1903.
A principis del segle XX l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner cataloga el conjunt com a testimoni del primer romànic català i el 1976 el castell es converteix en un modern Parador Nacional.
L'any 2003 es redacta el pla director per restaurar el recinte. La restauració s'inicia amb de la Torre Minyona el mateix 2003 i es preveu que els treballs es perllonguin fins al 2014.
El castell de Cardona és la fortalesa medieval més ben conservada de Catalunya. És un dels millors exponents de l'arquitectura romànica catalana, caracteritzada per l'ús de la pedra i la sobrietat. La col·legiata destaca no només per la seva elegància, sinó també per les seves dimensions. La seva alçada la diferencia de que la majoria d'esglésies que es construeixen a Catalunya durant els segles XI i XII.
Pedra, arc de mig punt i austeritat, aquestes són les principals característiques de l'arquitectura romànica a Catalunya. Durant els segles XI, XII i XIII, edificis religiosos i castells acaparen l'activitat constructiva més rellevant. Les habilitats tècniques del moment no són molt agosarades i s'aixequen construccions pesades, poc esveltes, amb murs molt gruixuts i finestres petites.
L'arc de mig punt, el que dibuixa una mitja circumferència, és un dels elements que ajuden a reconèixer el romànic. I també és l'origen de la volta de canó i la volta d'aresta, les principals formes de cobrir els espais en aquells moments.
A l'arquitectura religiosa la decoració se centra en petits detalls arquitectònics a l'exterior d'esglésies i campanars i en passatges bíblics, geomètrics o florals als capitells o als murs interns.
Catalunya conserva molts exemples d'arquitectura religiosa romànica. Entre els més senzills destaquen els edificis de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) o Sant Pau del Camp (Barcelona). A mida que avancen els anys les tècniques milloren i els edificis guanyen alçada i complexitat, com Santa Maria de la Seu d'Urgell, la Seu Vella de Lleida o la Catedral de Girona, els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Feliu de Guíxols, Santa Maria de Gerri, Santa Maria d'Escaladei, Sant Vicenç de Cardona o Sant Benet de Bages.
El Principat també és una terra de castells, amb edificis com el de Miravet, el de Mur, el de Cardona o el de Montsoriu.
El moviment de peregrins i mercaders fa necessària la construcció de ponts a molts indrets. S'aixequen amb pedra i generalment amb un nombre d'obertures senar. Entre els millor conservats sobresurten el Pont de Besalú, el d'Esterri d'Àneu, el de Llierca o el de Can Fumat.
En algunes ciutats també es construeixen banys àrabs, com els de Girona, que imiten l'arquitectura musulmana de l'època.
Cardona. Bages
08261 Cardona (Barcelona)
Tel. 93 868 41 69
Entre l'1 d'octubre i el 31 de maig els horaris de visita del recinte són de 10.00 a 13.30 hores i de 15.00 a 17.30 hores de dimarts a diumenge.
De l'1 de juny al 30 de setembre, de 10.00 a 13.30 hores i de 15.00 a 18.30 hores, també de dimarts a diumenge.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.