Dins o fora? S'entra al pavelló o només s'hi transita? Ludwig Mies van der Rohe va dissenyar per l'Exposició Universal de 1929 a Montjuïc un edifici on és impossible tancar-s'hi. No hi ha portes i els diversos espais sempre deixen un buit que permet que es comuniquin entre si.
Va ser un edifici efímer, només per la gran exhibició, que en acabar es va desmuntar. Aviat es va convertir en una de les construccions més emblemàtiques del racionalisme arquitectònic (anys 20-30 del segle XX) i l'interès de l'Ajuntament de Barcelona per recuperar-lo va fer que es reconstruís i que ara es pugui visitar de nou.
Una síntesi de l'Alemanya del moment. Aquest és el significat del Pavelló alemany, dissenyat per Mies van der Rohe a Montjuïc. Com la resta de països de l'Exposició Universal de 1929, Alemanya es presentava al món i volia plasmar en un edifici qui era en aquell moment. El resultat va ser una construcció austera que es va desmuntar un cop acabat l'esdeveniment.
El Pavelló alemany és una estructura horitzontal d'una sola planta que descansa sobre 8 pilars d'acer que suporten tot el pes de la coberta plana. És més petit que un habitatge unifamiliar i els murs rectes es combinen de manera que no hi ha cap espai tancat. Tampoc hi ha portes i pràcticament no existeix una separació entre l'interior i l'exterior.
La geometria pura i la senzillesa dominen l'edifici. Enlloc de recórrer a elements ornamentals Mies van der Rohe utilitza diferents materials al paviment i als murs per fer el conjunt més càlid. N'explora les qualitats expressives i combina murs de vidre transparents que deixen veure el què hi ha darrera amb marbres verds, ònix daurat de l'Atlas, travertí romà, ciment, acer cromat i aigua, que amb els reflexos multiplica els efectes dels espais.
El Pavelló alemany no privilegia cap dels seus 4 costats. L'accés a l'edifici es pot fer per 3 bandes, a través d'una obertura sense porta que accentua la voluntat de crear un diàleg entre l'interior i l'exterior.
L'edifici inclou un petit estany, emmarcat per murs de marbre i de vidre, que sembla que multipliqui l'espai. En un angle de l'estany hi ha una figura femenina de bronze amb els braços alçats. És l'escultura Der Morgen (L'Alba), obra de Georg Kolbe, i les seves formes arrodonides contrasten amb les línies rectes de tot l'edifici.
El pavelló està pràcticament buit. A l'interior hi ha dos exemplars de la Cadira Barcelona, amb les banquetes corresponents, que Mies va dissenyar expressament per l'ocasió juntament amb la seva sòcia, Lilly Reich.
És un moble amb l'estructura d'acer inoxidable polit i el seient i el respatller de cuir. Recorda les sella curulis, les cadires que utilitzaven els magistrats romans, i també es va convertir ràpidament en objecte paradigmàtic de l'arquitectura moderna. Durant l'Exposició Universal s'hi van asseure els reis d'Espanya quan van visitar el recinte.
La construcció de la cadira és molt artesanal i n'han sortit moltes imitacions. Les originals porten al quadre la firma de Mies van der Rohe i el logotip de Knoll, l'empresa que en té la llicència de fabricació.
Una cortina vermella i una catifa negra són els altres elements que hi ha a l'interior del pavelló. Combinats amb el marbre groguenc del mur dibuixen els colors de la bandera alemanya.
1929, segona Exposició Internacional a Barcelona. Montjuïc és la zona escollida per celebrar-hi l'esdeveniment, entre el 20 de maig de 1929 i el 15 de gener de 1930. En 118 hectàrees de superfície una vintena de països europeus i expositors privats de Japó i els Estats Units exhibeixen el seu nivell de desenvolupament tecnològic.
Aquesta zona de la ciutat es reurbanitza i Josep Puig i Cadafalch aixeca el Palau Nacional i els pavellons de l'avinguda Maria Cristina, seguint els cànons de l'estètica noucentista, que partia dels models grecoromans. I enmig d'aquest conjunt, el Pavelló alemany de Mies van der Rohe. Un cop de modernitat. Es construeix expressament per l'esdeveniment, el 1929, i després de la cloenda de l'Exposició es desmunta.
Però amb el pas del temps el record de la construcció es converteix en un símbol de l'arquitectura del segle XX, de manera que es decideix reconstruir-lo. El 1954, en motiu del 25è aniversari de l'Exposició Universal, l'arquitecte Oriol Bohigas planteja per primer cop que el Pavelló alemany es reconstrueixi. Per Barcelona corria la llegenda que l'edifici, desmuntat, era en algun lloc de la ciutat, però es desconeixia on.
El 1957 Bohigas escriu una carta a Mies van der Rohe on li proposa la reconstrucció del pavelló. L'autor accepta i està disposat a implicar-s'hi personalment, però l'alt preu de refer l'edifici acaba paralitzant la iniciativa.
No és fins el 1980, i ja des de la Delegació d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, que Oriol Bohigas torna a impulsar la idea. Ara sí que s'executa, a sis mans entre Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos. Els treballs comencen el 1983 i 3 anys més tard el nou Pavelló alemany s'inaugura al mateix lloc on havia estat originalment.
Mies van der Rohe és l'autor d'aquesta afirmació cèlebre que va utilitzar per definir el seu concepte d'arquitectura contemporània. Nascut a Aquisgrà (Alemanya) al 1886, era el quart fill d'una família propietària d'un negoci d'una pedrera i es va convertir en un dels principals impulsors de l'arquitectura moderna, concretament del Racionalisme.
Amb una trajectòria arquitectònica sòlida, innovadora i ja reconeguda, entre 1930 i 1933 dirigeix la Bauhaus, una escola progressista d'arquitectura i disseny fundada el 1919 a Weimar (Alemanya). L'arribada al poder dels nazis obliga a tancar el centre i el 1938 Mies s'instal·la a Chicago, ciutat amb una important tradició arquitectònica. El 1944 obté la nacionalitat nord-americana i ja no es mou del país fins a la seva mort, el 1969.
És l'autor de nombrosos habitatges (la Casa Tugendhat de Brno, la Casa Farnsworth a Illinois), del campus de l'Illinois Institute of Technology i de gratacels com les torres Lake Shore Drive Apartments de Chicago, el Commonwealth Promenade Apartments o el Seagram Building de Nova York.
Les formes geomètriques pures, la claredat i la senzillesa de l'estructura dominen la seva arquitectura. Els seus edificis són espais funcionals, dinàmics i on les barreres entre l'interior i l'exterior pràcticament desapareixen. També és un gran investigador de les possibilitats expressives dels materials: els escull en funció de la sensació que vol crear. I els canvis de color i textures pràcticament són els únics elements decoratius que utilitza.
Des de 1988 la Unió Europea i la Fundació Mies van der Rohe de Barcelona cada dos anys entreguen el Premi d'Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe.
Des de la seva reinauguració, el 1986, el pavelló alemany manté un bon estat de conservació. Només l'any 2008 s'hi va fer una neteja dels marbres i s'hi va aplicar un producte impermeabilitzant.
El Pavelló alemany és un exemple perfecte del Moviment Modern arquitectònic. La sobrietat és la norma i els espais es creen de la manera més senzilla possible, a partir de línies rectes. La decoració afegida és inexistent i la bellesa sorgeix de la distribució espacial i de la qualitat dels materials utilitzats. És una de les construccions de la primera maduresa de Mies van der Rohe que ja proclama una manera de fer completament nova, que no reinterpreta estils del passat, sinó que busca adaptar-se a l'home del segle XX des de l'austeritat formal. Ja en el seu moment l'edifici va ser reconegut per trencar amb l'arquitectura anterior.
El desenvolupament de la nova arquitectura del vidre, el ferro, l'acer i el formigó originen una de les grans tendències arquitectòniques del segle XX. És el racionalisme, que durant els anys 20 i 30 estableix les bases d'una manera de construir on menys és més, on la funcionalitat i la senzillesa són la raó principal de tot edifici.
La planta lliure permet simplificar els elements constructius i jugar amb les formes. Les formes geomètriques pures són el punt de partida dels dissenys arquitectònics, que es repeteixen deixant a banda qualsevol ornament si no compleix cap funció.
El racionalisme obre un nou concepte de bellesa, lligat a l'essència, a la pròpia naturalesa de cada element. L'ús massiu del vidre converteix la llum en una nova protagonista, així com el joc entre buit i ple.
Els grans arquitectes racionalistes són Walter Gropius, Le Corbusier i Mies van der Rohe, que a Barcelona aixeca el Pavelló alemany. A Catalunya arriben de la mà del GATCPAC als anys 30, un grup de joves arquitectes meravellats per les noves condicions estètiques que dominen a Europa i als Estats Units. Josep Lluís Sert és el principal i més reconegut artífex del racionalisme a casa nostra, amb edificis com el Dispensari Antituberculós o la Fundació Joan Miró de Barcelona.
La generació següent al GACTPAC és igualment activa a l'hora d'observar i introduir al Principat allò que passa arreu del món. El racionalisme manté la seva força, però tocat per una concepció de bellesa més càlida i en sintonia amb l'entorn, com demostra Josep Lluís Coderch a edificis com la Casa Ugalde del Maresme.
Pavelló alemany Mies van der Rohe
Av Marquès de Comillas, 7
08038 Barcelona
Tel.: 93 423 40 16
pavello@miesbcn.com
www.miesbcn.com
Al Pavelló alemany s'hi fan exposicions i també és un espai que es pot llogar per fer-hi presentacions, actes institucionals o conferències.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.