Música i colors enmig d'un gran jardí de pedra. Així és el Palau de la Música Catalana, una de les sales de concerts més singulars del món encaixada entre carrers estrets del barri vell de Barcelona. Construït entre 1905 i 1908 per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner com a seu de l'Orfeó Català, és un dels edificis més emblemàtics del modernisme català i des de 1987 forma part del Patrimoni de la Humanitat declarat per la UNESCO.
Pocs auditoris són capaços de provocar l'impacte del Palau. L'atmosfera que crea la llum de colors dels vitralls, amb l'abundància decorativa i la música de l'escenari el converteixen en un espai únic. Hi han actuat les millors orquestres del món i personalitats com Pau Casals, Montserrat Caballé o Joan Manuel Serrat.
Els músics Lluís Millet i Amadeu Vives, fundadors de l'Orfeó Català el 1891, van encarregar a Lluís Domènech i Montaner un edifici per a la seu de l'entitat. Però no volien una construcció qualsevol, sinó un edifici únic que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals del segle XIX.
Per aquest motiu van escollir un dels millors arquitectes del moment, Domènech i Montaner, que va aixecar una luxosa sala de concerts amb les dependències per les oficines i l'arxiu de l'Orfeó en un petit solar del barri vell de Barcelona. El 23 d'abril de 1905 va començar la construcció i l'alta societat barcelonina no se'n va perdre la inauguració, el 9 de febrer de 1908.
Domènech i Montaner va dissenyar un Palau on l'arquitectura es combina amb l'escultura, l'ebenisteria, la marqueteria, la vidrieria, el mosaic o la ceràmica. És el que coneixem com l'obra d'art total.
Pura vida. La façana principal del Palau combina el maó vist amb revestiments ceràmics de colors que representen motius florals. D'entrada la vista s'atura a les taquilles que s'obren dins les columnes de la porta principal i immediatament puja cap a la galeria de columnes i els vitralls del primer pis, passa pels bustos de Palestrina, Bach, Beethoven i Wagner del segon pis i s'aixeca fins al mosaic que personifica La Balanguera, a la part superior.
Al xamfrà del carrer Sant Pere Més Alt amb Amadeu Vives, l'al·legoria de la música popular, obra de Miquel Blay, és el conjunt escultòric més espectacular.
Des de 1989 l'accés més habitual al Palau es fa pel lateral, a través d'un edifici annex de maó vist obra dels arquitectes Òscar Tusquets i Carles Díaz que intenta ser fidel a l'estructura original.
Tusquets i Díaz van tornar a actuar sobre el Palau al 2004. I amb aquesta intervenció va quedar al descobert la façana lateral, plena de vitralls, que fins aleshores havia quedat amagada per l'església de Sant Francesc de Paola. Els arquitectes van enderrocar aquest edifici i van cobrir amb un mur de vidre la façana lateral del Palau. També hi van afegir una torre de maó vist amb un relleu amb motius vegetals.
El vestíbul principal, un espai barroc ple de color i de flors ceràmiques i amb les escales senyorials, és l'aperitiu de l'autèntica joia de l'edifici: la sala de concerts. Domènech i Montaner va recórrer a una estructura d'acer que suporta el pes de la construcció per poder obtenir un gran espai diàfan, clar i net. D'aquesta manera les forces de l'edifici descansen sobre la base metàl·lica i no sobre els murs, que aleshores queden lliures i poden cobrir-se amb grans vidrieres.
Dins la sala, el joc de llums i color crea un ambient molt especial. Pels laterals, la llum es cola a través dels vitralls rosats amb garlandes florals. I al sostre, tota la platea està coberta amb una gran claraboia amb forma d'esfera invertida que representa un sol envoltat de rostres femenins.
L'escenari és l'altre gran atractiu de la sala, amb els conjunts escultòrics més rellevants de l'edifici. A l'esquerra del prosceni hi ha l'al·legoria de les flors de maig i un bust d'Anselm Clavé acabat per Pablo Gargallo. A la dreta, el retrat de Beethoven personifica la música universal. D'aquí en surten les valquíries de Wagner que cavalquen cap a Clavé, una imatge que simbolitza la relació de la nova música amb l'antiga cultura musical popular de Catalunya.
L'orgue de factura alemanya i les muses de l'hemicicle, obra d'Eusebi Arnau, completen l'escenari. Les 18 figures esculpides combinen el trencadís amb l'alt relleu i representen els esperits de la música.
Des del primer moment el Palau de la Música va complir la seva funció: ser la nova seu de l'Orfeó Català. El 31 de maig de 1904 es va aprovar el pressupost i el 13 d'octubre es va formalitzar l'escriptura de compra del solar del claustre de l'antic convent de Sant Francesc de Paola per més de 240.000 pessetes. El dia de Sant Jordi de 1905 s'hi va col·locar la primera pedra i 3 anys més tard, el 9 de febrer de 1908, es va inaugurar.
Però a la dècada dels anys 20 l'estètica dominant havia canviat: agradaven les línies equilibrades i més sòbries de l'art grec i els intel·lectuals del moment van considerar el Palau una "mona de pasqua", mentre els veïns l'anomenaven "palau de la quincalleria". Els gustos s'havien invertit i l'exageració ornamental era inacceptable. Escriptors com Carles Soldevila o Josep Pla en van demanar el seu enderroc, fidels a una sensibilitat que es va allargar fins als anys 50.
L'edifici es va mantenir dempeus i l'any 1971, quan el modernisme recuperava el seu valor, se'l va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional. Remodelat, restaurat i ampliat en dues ocasions, ara és un dels monuments més destacats de Barcelona i el 2008 va celebrar el seu primer centenari.
Nascut a Barcelona el 21 de desembre de 1850, a més d'arquitecte va ser historiador, professor, humanista i polític. Al costat d'altres professionals contemporanis com Josep Puig i Cadafalch va desenvolupar una manera de construir que no es limitava a fer edificis funcionals, sinó que cadascun d'ells plasmava el sentiment de catalanitat.
El popular article En busca de una arquitectura nacional, escrit per Domènech i Montaner i publicat a La Renaixensa l'any 1878, es va convertir en una declaració de principis de com havia de ser l'arquitectura del seu moment. L'arquitecte reclamava una construcció que recuperés els estils històrics a través de les noves tècniques arquitectòniques.
Domènech i Montaner va ser un erudit de l'arquitectura catalana. Com a historiador la seva tasca com a recuperador del passat medieval de Catalunya és molt important. Durant anys va estudiar i documentar destacats monuments romànics, com Santa Maria i Sant Climent de Taüll, Sant Pere del Burgal o Sant Vicenç de Cardona. També va estudiar la vila de Centcelles, que va considerar un baptisteri tardorromà.
Les seves obres combinen les fórmules constructives més avançades amb el gust per la natura, la línia corba i el passat medieval. Al costat del Palau de la Música també són molt representatius el Castell dels Tres Dragons (actual Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella), l'Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu o la Casa Fuster a Barcelona, l'Institut Pere Mata de Reus o altres projectes a Olot i Canet de Mar.
Si l'arquitectura era la passió de Domènech i Montaner, Lluís Millet va viure per la música. L'any 1891 va fundar l'Orfeó Català al costat d'Amadeu Vives, una institució encara viva. Tot i que la seva obra com a compositor no és molt dilatada, conté una gran quantitat de peces, composicions o harmonitzacions de cançons populars que avui formen part de l'imaginari musical català. De fet, Millet és un exemple de nacionalisme musical amb obres com El Cant de la Senyera.
Amb el pas dels anys el Palau va anar envellint. L'estructura demanava una reforma que no va arribar fins al 1971, amb els arquitectes Joan Bassegoda i Jordi Vilardaga.
Però la gran revisió no es va produir fins als anys 80, quan l'Orfeó va demanar a Òscar Tusquets i Carles Díaz la rehabilitació i ampliació de la sala de concerts i dels seus accessos. El Palau estava molt malmès i a banda de la remodelació, també s'hi va aixecar l'edifici annex, destinat a serveis. La transformació va merèixer el Premi FAD d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions i el Premi Ciutat de Barcelona, tots dos atorgats l'any 1989.
Entre 1998 i 2004 Tusquets i Díaz van dirigir la segona intervenció al Palau. L'enderroc del convent de Sant Francesc de Paola va deixar al descobert la immensa vidriera original de Domènech i Montaner, que abans quedava amagada. Al subsòl de la gran plaça s'hi va construir el Petit Palau, una nova sala polivalent amb capacitat per 600 persones, i el restaurant Mirador, en un extrem de la plaça.
Trobar una línia recta o un espai sense ornamentació és difícil al Palau de la Música. La decoració floral, les línies sinuoses i els detalls que fan referència al passat medieval català conquereixen totes les superfícies. Omplen tots els racons de l'edifici i n'amaguen els elements estructurals. És una de les construccions modernistes on la decoració ho domina absolutament tot i on el sentiment catalanista es fa més evident. Per tot plegat el Palau és la culminació de les principals característiques del modernisme, acabat en un moment on els gustos estètics començaven a canviar.
La bellesa, entesa com un retorn a la natura i a les formes curvilínies, és primordial pels modernistes. Les arts decoratives recuperen la seva importància i els mites nacionals, sobretot les llegendes medievals, es manifesten pertot arreu.
L'arquitectura es dissenya tenint en compte tots els elements i detalls que hi apareixen. És l'obra d'art total, i la natura és a l'estructura però també a les rajoles, als poms de les portes, a la il·luminació o als vitralls.
El modernisme comença als anys 80 del segle XIX a la vegada a diverses ciutats europees, sobretot a Àustria, Escòcia, Bèlgica o França. Aviat arriba a Catalunya i gràcies a una burgesia poderosa Barcelona es converteix en la ciutat de referència, tant a nivell arquitectònic com literari i artístic. Els arquitectes més destacats són Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech, amb edificis emblemàtics com La Pedrera, la Casa Amatller, el Palau de la Música o l'Hospital de Sant Pau.
L'ús de nous materials i tècniques constructives permet que l'arquitectura pugui cobrir grans espais amb pocs suports enmig, cosa que la converteix en una gran aliada de cellers i edificis industrials. Tarragona acull diverses mostres d'arquitectura modernista aplicada a les cooperatives vinícoles, amb els cellers de Pinell de Brai, el de Gandesa, el de Cornudella de Montsant, el de Barberà de la Conca o el de l'Espluga de Francolí, amb Cèsar Martinell i Pere Domènech com a principals arquitectes.
Les fàbriques apareixen al voltant dels rius, especialment el Llobregat, i al Vallès. En són bons exemples la Casarramona de Barcelona, el Vapor Aymerich, Amat i Jover, el magatzem Pasqual Sala o la nau de la fàbrica Izard de Terrassa. Lluís Muncunill és un dels arquitectes més destacats en aquest terreny.
C/ Sant Pere Més Alt, s/n
08003 Barcelona
Entrada Recepció: C/ Palau de la Música, 4-6
Tel.: 902 442 882
taquilles@palaumusica.org
www.palaumusica.org
El Palau de la Música Catalana organitza cada dia visites guiades a la sala de concerts i, segons la disponibilitat, a la sala Lluís Millet i a la sala de Música de Cambra.
La web de patrimoni està optimitzada i pensada per a la seva visualització en flash.
La versió que està visualitzant és una versió alternativa en html, en la qual la maquetació no està optimitzada.
Si aquesta llegint aquest missatge és per que no disposa de la versió de flash necessària o no té activat javascript al vostre navegador.
Es pot descarregar l'última versió de flash en ADOBE o si ho prefereix pot seguir navegant per aquesta versió en html, que encara que no optimitzada si que és totalment funcional.